L’alcalde Collboni cedirà 27 solars al president Aragonès perquè aquest hi faci 1.764 pisos de lloguer social. La notícia té tot el que ha de tenir per ser “oficialment” bona. El consens diu –i és veritat– que fer pisos protegits de lloguer és pensar en la gent, compensar els abusos del mercat immobiliari, generar oferta assequible allà on no n’hi ha. No hi pot haver acció pública més virtuosa. El consens també diu –i és veritat– que “estem a anys llums d’Europa en matèria d’habitatge social” i que aquesta és la línia que cal seguir. Tothom aplaudeix, però els que aplaudeixen més fort, i aquí està la trampa, són els grans tenidors, les plataformes de comercialització d’apartaments turístics i la patronal, perquè quan aquests tres col·lectius veuen el titular saben que el model urbanístic-immobiliari que els enriqueix està fora de perill.

Construir aquests 1.764 pisos en 27 solars costarà molts anys i molts diners públics. De mitjana, 150.000€ per pis. En total, doncs, 264 milions d’euros de tots. Molta feina i diners per als constructors (per això la patronal aplaudeix, igual que aplaudirà l’ampliació de l’aeroport), i tranquil·litat total per a Airbnb i els seus “amfitrions” (ha!), que mantindran els 15.000 pisos que gestionen fora de l’abast dels barcelonins. 15.000 pisos que ja estan construïts, que hi són, però que no són per a nosaltres ni per als nostres fills: són per als turistes. 15.000 pisos segrestats en un mercat paral·lel que redueix dràsticament l’oferta disponible i dispara els preus a l’alça (per això els grans tenidors aplaudeixen igual de fort que la patronal i Airbnb), obligant les administracions a gastar-se els diners de vostè i d’un servidor en habitatge social.

Potser al lector li agradarà saber que l’any 2004, a Barcelona, hi havia 81 llicències d’apartaments turístics. Ho ha llegit bé: vuitanta-una. Érem una ciutat tancada i pobra, el 2004? No, el 2004 Barcelona ja era una ciutat turística i cosmopolita i bla, bla, bla. Calia crear aquest mercat immobiliari paral·lel tan nociu? No, no calia, els turistes dormien als hotels, que, per cert, no impacten en el preu de l’habitatge. No només no calia, sinó que el problema dels preus ja es veia venir: de l’any 2000 al 2005, el lloguer mitjà havia crescut més d’un 70%, dels 448€ als 779€. No calia de cap manera, però Jordi Hereu va obrir l’aixeta amb ganes, i el seu successor Xavier Trias la va deixar rajar com si no hi hagués un demà. Quan calia aturar la tendència, la (mala) política la va accelerar. 

Cada pis que innecessàriament ha anat al turisme és un pis que ha deixat d’estar a l’abast dels barcelonins. I ara, amb tot el cinisme, els guardians del sistema clamen que el problema del preu de l’habitatge a Barcelona és que “no hi ha oferta”, i exigeixen a les administracions, és a dir a vostè i a mi, que es gratin la butxaca. A ningú se li acut que potser el que cal –en paral·lel a la via lenta i cara de l’habitatge social– és desfer el camí, revertir llicències turístiques i fer tornar al mercat tots aquests pisos? Ningú recorda que al 2005 podies trobar fàcilment pis a Barcelona per menys de 800€? Tan poca capacitat de pensament crític i autònom té, la política?

PS. Parlant de pensament autònom i crític, no es perdin la sèrie de cinc d’articles d’Arnau Rius en aquest mateix diari sobre nostre model educatiu i el català. Si em permeten la recomanació, comencin pel que tanca la sèrie, i després vagin al primer i segueixin l’ordre lògic. Rius sap de què parla perquè és professor de secundària i pateix molt pel que veu, com hauríem d’estar patint tots.