Recordo quan era estudiant de Dret, ja fa més de 25 anys, que a una classe de Dret laboral es va suscitar el debat sobre la viabilitat del sistema públic de pensions. La conclusió, amplament compartida, era que les pensions, almenys tal com les enteníem, tenien data de caducitat. El model no era sostenible i a ben segur que allò que els jubilats dels anys noranta gaudien, no seria en el futur, més que un enyorat record.

Els anys han passat i els sistema de pensions públiques s’ha mantingut. Amb major o menor fortuna, els diferents governs han garantit el sistema i aquelles pessimistes previsions no s’han fet realitat. De fet, durant algunes etapes d’aquestes darreres dècades, s’han produït avenços prou notables. En relació a les pensions mínimes, a les compatibilitats entre algunes pensions  especialment baixes i fins i tot garantint, durant forces anys, el nivell adquisitiu del conjunt de les mateixes.

I malgrat tot, és constant la cantarella d’un final, sempre proper, del sistema públic de pensions. En bona mesura respon a un temor interior de cadascun de nosaltres en relació al futur. A com viurem la nostra vellesa i en quines condicions. I és humanament comprensible i inevitable. És condició humana. A la Índia, on no es gaudeix d’un sistema de pensions homologable a la dels països del nostres entorn, la preocupació per tenir fills i no filles, respon a aquest temor. Ells són, malauradament encara avui, la garantia de tenir algú a casa que mantindrà les condicions de vida mínimes, quan arriba la vellesa.  És doncs, una por ben arrelada al fons de la consciència de les persones. 

Però el temor és provocat també. Hi ha un interès del sistema financer i de poderosos grups econòmics de revertir el sistema de pensions públiques en favor de fons privats. I en conseqüència, una deliberada voluntat de posar en dubte la viabilitat del sistema de pensions per estimular el lucratiu sistema de plans privats, que el sector financer estima que té encara molt recorregut al nostre País. En aquest sentit, cal llegir els consells de prohoms de l’economia com el Director del Banc d’Espanya o els estudis dels bancs, que després d’aconsellar contractar plans de pensió davant la imminent caiguda del sistema públic, inviten als seus client a subscriure el seus.

Cal desfer aquest mentida conscientment reiterada, per afirmar amb contundència que el sistema de pensions públiques és viable. Que ho és força més que el sistema de pensions privats les aportacions al qual, en un percentatge elevat, se’ls queden els propis bancs en forma de comissions i d’interessos no percebuts. El volum de les pensions respecte el PIB del conjunt de l’Estat espanyol suposa un 10%. És, per tant, assumible si hi ha la voluntat política de fer-ho.

El que no és sostenible és rescatar autopistes ruïnoses per tornar-les a regalar als entorns econòmics del poder o el multimilionari regal en forma de rescat a determinats bancs en fallida per la incompetència (en el millor dels casos) dels seus directius, mentre el Banc d’Espanya i els governs callaven a consciència. Si van ser negligents i incompetents en la seva feina de control del sistema financer, que s’abstingui ara de donar lliçons de viabilitat. Si cap d’ells ha pagat la seva connivència amb la caiguda del sistema financer, almenys que callin. I, finalment, el que no és sostenible és un Estat amb aquest grau de tolerància amb la corrupció com el que patim. 

El que ha viscut els darrers anys el sistema públic de pensions és un atac per part del govern retirant quantitats  immenses de recursos dels seus fons de reserva per quadrar artificialment els comptes de l’Estat. I, alhora, els pensionistes han patit un procés d’estancament i pèrdua de poder adquisitiu, incloses les pensions més baixes.

La percepció de tenir un govern al servei de poders econòmics incompetents i de la corrupció, sumat a la permanent retirada dels fons de reserva de les pensions i la constant pèrdua de poder adquisitiu, ha despertat un moviment que ha sorprès arreu, i particularment a un govern que vivia cofoi parlant de banderes i de patriotisme antic i caspós.

S’ha despertat un moviment que ha dit prou i que es mostra disposat a seguir mobilitzant-se per defensar els seus drets. Perquè les pensions no són regal del govern de torn a canvi del silenci i el vot. Els pensionistes són grans en edat, però no tontos. Coneixen els seus drets i no accepten les manipulacions. I estan disposats a defensar allò que és seu i sobretot determinats a defensar els drets futurs d’aquells a qui més estimen, els seus fills i filles i els seus néts i nétes.

I sobretot són conscients, potser més que les generacions posteriors, que els drets és guanyen lluitant, reivindicant i fent sentir la seva veu sempre que sigui necessari. I en són conscients, perquè ho han hagut de fer tota la vida. Les mobilitzacions d’aquestes setmanes, són una lliçó de lluita i ahora també, una lliçó de vida.