Diu el senyor Google que el nostre sistema polític és una democràcia monàrquica parlamentària i, ep, constitucional. També diu que les darreres eleccions van ser guanyades per un partit que s’anomena Popular (relatiu o pertanyent al poble) i així deu ser perquè la seva victòria va ser absoluta, aclaparadora, gairebé insultant. Ara bé, deixeu-me escriure que a mi, formar part d’un estat governat per aquest partit, em fa vergonya, una vergonya enorme, immensa, una vergonya descomunal. Amb tota seguretat que els que l’heu votat també direu que us faria vergonya votar l’opció que jo vaig triar, segur que sí però, senyors, en aquest espai de la xarxa, en aquest DinA4 virtual, hi escric jo, aquí opino jo, jo dic el què em ve de gust i mentre l’Eduard i l’Esteve ho vulguin, continuaré dient, continuaré escrivint, continuaré cridant i continuaré opinant. I és que poques vegades m’havia sentit tan allunyat d’un govern com el que ara hi ha a Madrid, com el què governa o desgoverna un país que cada dia el sento menys meu, que cada dia el sento més d’ells.

L’atac a la democràcia amb la llei de racionalització de l’administració local que ofega els ajuntaments, la desaparició de Canal 9, l’intent d’assassinar el català a ses Illes i uf, què sé jo: Gürtel, Bárcenas, Zaplana, Aceves, Aznar, Camps, la Quadra d’en Vidal, Fabra, Santa Rita, Rita, Rita (si no le das te lo quita...). L’Espanya rància i profunda dels senyorets i les dames (de alta cuna), l’Espanya del dret de conquesta, de l’imperi cap a Déu, de la indissolubilitat garantida per l’exèrcit, pel tricorni i per la cabra, l’Espanya de la tortura animal... tot ho anava resistint però, la votació de l’altre dia sobre l’avortament (país laic dels collons) i la nova regulació d’un article de la llei orgànica del poder judicial en el què es regula una justícia universal que feia emprenyar els dictadors rics i grocs de mirada horitzontal, va fer vessar el got de la meva paciència antiga.

I m’he posat a escriure, rabiós i sense la companyia de les muses que en altres ocasions calmen la fera quan es desperta. I ho sento, ho sento perquè quan escric amb mala llet se m’ofeguen adjectius i se’m trenquen les metàfores, aleshores renego (imbècils) i renego massa (fills de puta) i és que, vull tornar-ho a escriure, sento una profunda vergonya quan em consideren membre d’un estat on els que manen són qui són i fan el què fan. I avui no, avui no parlo d’unionistes, de sobiranistes, de federalistes o de futbolistes, avui parlo d’una altra cosa... i no dic més, no vull perdre la poca educació que em queda de tota la que em van oferir pares i mestres.