A les golfes de la casa vella, quan els pares eren vius, recordo que hi corrien els llibres que havien tingut de petits. N’hi havia un que em tenia el cor robat per les seves il·lustracions que reproduïen les escenes de vida quotidiana on s’ensenyava com s’havia de comportar un nen o nena ben educats: ja fos cedint el seient a algú més gran al tramvia, ja fos vigilant que no caigués un sac que uns obrers pujaven amb una corriola. Era un manual de cortesia, ben tronat, de normes arnades, per bé que n’hi hagi que travessen el temps i la història de la vida en comú, de viure plegats. Les normes de cortesia.

La cortesia parlamentària que aquestes darreres hores corre en boca dels polítics catalans, i també dels responsables del govern espanyol, deuen ser ben bé una altra cosa. Perquè si alguna cosa ha faltat en tot el que portem de legislatura al Parlament és cortesia. És més, ni cortesia, ni humanitat, i per contra un parlamentarisme de barra de bar, estrafet, prim d’arguments, gras de crits i estirabots, insults i fins i tot amenaces entre diputats. Fins el punt que tots els grups parlamentaris es van acabar conjurant a no tornar-hi més, que si s’han de llençar els plats pel cap, ho faran de manera més endreçada.

El cas és que la renovació de diputats del Parlament que han comportat les eleccions espanyoles és notable. A més dels diputats presos i electes, Laura Borràs, Gerard Gómez del Moral, Inés Arrimadas, José María Espejo Saavedra, Andrea Levy, hi ha també l’objectiu de Pedro Sánchez que Miquel Iceta presideixi el Senat.

De ben segur que Miquel Iceta seria o serà (perquè l’última seqüència de la sèrie no està escrita) un bon president del Senat. No hi ha ningú que dubti de les seves capacitats, i fins i tot compaginant-ho amb l’escó al Parlament i les responsabilitats de partit. La seva capacitat de treball no la deu qüestionar ningú. Però sempre ens quedarà el dubte (ja veurem quin paper hi juga el Tribunal Constitucional) si la proposta de Pedro Sànchez és de debò, si estava madurada, si estava calculada, o si senzillament es passejava per damunt del Parlament com qui fa a fer una mica de running, o de footing que dèiem abans, o que s’anava a córrer vigilant de no fer caure ningú com dibuixaven els manuals de bona educació de fa una pila d’anys.

El càlcul del calendari electoral va descartar el 14 d’abril i el superdiumenge, però no va tenir en compte que s’haurien de constituir el Congrés i el Senat abans de les urnes de Maig. I és clar que això genera problemes. No hi ha voluntat de compartir la foto de l’entesa. El vot independentista a Iceta no el volen cap dels barons autonòmics del PSOE, i la cortesia parlamentària lliga malament, pels partits independentistes, quan la Moncloa no ha mogut ni un fil perquè Puigdemont i Junqueras participessin del debat de les europees a TV3. O perquè ERC tingui un lloc a la Mesa del Congrés i JxCat suport per tenir grup parlamentari propi, i aquestes dues últimes qüestions no afectaven el judici del procés. I a més, la maquinària de la Fiscalia que tampoc ha respectat la candidatura d’Iceta al Senat, els processats del jutjat número 13 ja són considerats com una organització criminal, mentre que l’exsenador d’ERC el jutge Santi Vidal (amb qui va començar tot –en part-) ja torna a tenir plaça assignada de jutge.

Un panorama complicat en mig d’unes eleccions, europees i municipals, que es venen com una segona volta, i on a més del PSOE, també es presenten tota la resta de partits. És clar que el PSC ja té un senador com Manuel Cruz que seria un excel·lent president, i que potser, aventuro, que quan s’hagi resolt la cortesia parlamentària i Iceta sigui finalment votat com a senador, o designat pel TC, sempre podria renunciar a la presidència de la institució, i llavors ja sí, triar Miquel Iceta com sembla que vol Pedro Sánchez. I és que com diuen en castellà, i a la Plaza de la Marina de Madrid: lo cortés no quita lo valiente!