El PP i el seu entourage de jutges i fiscals amb hiperactivitat sobrevinguda, policies de Warner Bros i hooligans de bicolor sèpia  -és possible, malgrat l’aparent contradicció- han aconseguit allò que el bloc independentista no havia pogut –o intentat, tal vegada més dedicat a la destil·lació i la puresa-: ampliar la base social i política de la contestació, de la contestació a ells mateixos. Des de fa com a mínim una setmana el clam al carrer i a la tribuna política ha incorporat tot el segment de no-independentistes i fins i tot de crítics amb l’1 d’octubre en una protesta més genèrica a favor de la democràcia. Una protesta que fins i tot ha saltat més enllà de Catalunya i ha captat, finalment, l’atenció internacional, si més no en l’opinió publicada (l’últim exemple, aquest mateix dijous la portada de Libération mostra un mapa de la península amb Catalunya separant-se i el titular: La déchirure, l’estrip) .

La Paraula, en majúscula, que primer va ser Indepèndència i després Referèndum, fa uns dies que és Democràcia. La independència és complicada, el referèndum tal com caldria fer-se és difícil, per això alguns sectors del sobiranisme veuen amb certa esperança aquest nou esglaó. Preveient que el conflicte no acabarà amb un 100 a 0, el bloc a favor d’una democràcia més genuïna té més opcions de trobar una solució. En aquesta línia s’entén la petició de mediació europea anunciada també aquest dijous per l’alcaldessa de Barcelona, o les respostes del vicepresident Oriol Junqueras en una entrevista al diari Ara, on evita comprometre’s amb una declaració d’independència la setmana vinent, i apunta: “aprofitarem les oportunitats que ens ofereix la voluntat dels ciutadans, i l’agafarem per construir un futur millor”.

Tot això –que segurament pot decebre els sectors més radicals del front nacional i una part de la gent més convençuda de la immediatesa de la independència- implica necessàriament la complicitat dels espanyols anti-PP. Podem i els seus socis han fet un pas amb la convocatòria de l’acte de Saragossa, el PNB, difícilment s’hi podria negar. Per tant, tot, o quasi, queda en mans d’un PSOE que sembla navegar, per dir-ho com faria l’ex ministre Margallo, per l’espai sideral. Un PSOE on Susana Díaz està tocada però no enfonsada, i Pedro Sánchez és mou amb molta indecisió, tement ser acusat de fer de Largo Caballero, quan en tindria prou de fer d’Indalecio Prieto.