Els serveis secrets espanyols també van espiar els negociadors d'un possible acord de govern entre ERC i els comuns per regir l'Ajuntament de Barcelona. La informació ha aportat més dades sobre l'escàndol del Catalangte i, de fet, l'agreuja, ja que indica que el CNI intervé en l'àmbit de la política institucional i pot arribar a torpedinar o obstaculitzar una aliança entre socis potencials. La notícia ja ha desfermat un intercanvi d'acusacions entre Ernest Maragall i ERC, d'una banda, i lp'alcaldessa i els comuns per l'altra.

Ara ja sabem que per l'Estat, no només per les seves clavegueres, era qüestió essencial impedir que l'alcaldia de Barcelona estigués en mans d'un dirigent independentista. Una suma de forces entre ERC i els comuns oferia una aliança formidable de canvi i ruptura. També sabem, i ja s'entreveia, que dels poders reals de l'Estat sempre s'ha vist com a més amenaça l'independentisme que no pas els comuns o Podem. Malgrat la retòrica de l'Espanya conservadora contra Pablo Iglesias o el moviment que va liderar, en el fons el veien com a més integrable pel sistema, com s'ha vist.

En realitat, que els comuns eren més "assumibles" pel sistema ja va quedar clar després de les eleccions municipals del 2019, quan Ada Colau va deure la seva elecció a Manuel Valls, avui lluny de la política catalana. Una paradoxa de difícil explicació, si recordem que Valls fou referent -això sí, efímer- d'un sector de les elits barcelonines. Després, la coalició dels comuns amb el PSC i el fet que Colau va prioritzar mantenir l'alcaldia tot i haver perdut -per la mínima- les eleccions van corroborar el triomf de les forces tradicionals a Barcelona.   

La intervenció del CNI, encara que estigui autoritzada pel jutge, suposa una greu actuació per part d'un servei d'intel·ligència. Ja no estem parlant del risc d'una declaració unilateral, sinó de la simple formació d'un govern municipal, i de l'espionatge a responsables polítics que són membres de partits legals. És una actuació que infringeix els propis principis constitucionals i requereix una resposta ferma.

No és el primer cop que es produeix una intervenció des dels poders de l'Estat en la política municipal de Barcelona. Cal recordar quan es van publicar "informacions" sobre un compte a Suïssa de Xavier Trias. Una afirmació que es va demostrar del tot falsa, però que va fer el seu recorregut i que sens dubte va contribuir a erosionar la figura de l'aleshores alcalde, que va acabar perdent les eleccions del 2015 davant Colau.

Durant els anys de la Transició, quan el canvi polític s'encaminava a la recuperació de les llibertats democràtiques, davant de les pressions delss ectors immobilistes de l'exèrcit, es va parlar d'Espanya com a "democràcia vigilada". Una expressió que va irritar profundament l'aleshores president, leopoldo Calvo-Sotelo, que va asseghurar que Espanya era una "democràcia vigilant". Però si no s'entoma de debò una acció de control democràtic dels serveis secrets, hi ha el risc que el paper de l'espionatge acabi semblant-se massa al que van jugar els uniformats en els inicis de la democràcia postfranquista.