No descobrirem res si diem que esbrinar els saldos i fluxos de les pèrdues i guanys d’electors a CIU, en aquestes eleccions, serà més difícil que mai. Analitzant, però, les dades de participació i resultats i les primeres anàlisis disponibles amb models de transvasaments de vots, crec que ja podem afirmar que el que ha passat és que el vot “perdut” a CIU ha anat significativament a ERC i, una altra part important, a l’abstenció. I que CIU no ha crescut perquè el vot que hauria vingut de l’abstenció no s’ha mobilitzat o bé, el que ho ha fet, ha anat a ERC.

El transvasament d’una part dels vots perduts de CIU cap a ERC sembla força clar. I que aquest fenomen de major davallada de CIU i major increment d’ERC s’ha produït sobretot en les zones urbanes amb amples capes mitjanes, i amb major presència de les capes populars, sembla una tendència clara. Així, per exemple, és força clar que dels 21.500 vots que perd CIU a Barcelona, una part significativa van directament ERC, que n’augmenta un total de 58.350 (mireu per exemple Horta-Guinardó, Sant Andreu i Sant Martí, amb valors relatius  entorn una forquilla de pèrdues/guanys que van dels 6,6  punts i els 7,8; o el cas paradigmàtic en valors absoluts de Nou Barris que, amb una augment de participació de només 2 punts, planteja una pèrdua de CIU de 4.469 vots mentre que ERC en guanya 4.011). Aquest comportament, amb variacions es reprodueix força a la resta de la Catalunya “més metropolitana”, i sobretot a les corones de les ciutats més properes a Barcelona: quan ens n’allunyem, s’esmorteix la caiguda de CIU i augmenta proporcionalment el que creix ERC, el que ens explicaria la força mobilitzadora d’ERC sobre els abstencionistes de 2010 i els nous votants.

La primera conclusió es clara: CIU no ha pogut mantenir sota les seves sigles tot el perfil de votants de 2010, que la situaven com la gran baluerna política del catalanisme central, aquella que en les seves rescloses comprenia l’espai del centreesquerra al centredreta i relligava des del catalanisme a l’ independentisme possibilista. Què és el que no ha funcionat? Al meu parer, i com a primera diagnosi  per  a la investigació, apunto els següents elements pel debat: 1) La fixació d’uns objectius en excés maximalistes: la majoria absoluta.Per la mateixa complexitat del mapa polític català, amb el seu gran nombre d’actors parlamentaris, l’aparició de la CUP com a nou actor, i els indicadors econòmics i els senyals que indicaven les enquestes sobre la realitat econòmica, la majoria absoluta es presentava com una fita numèricament molt difícil. Ens va poder un pel massa l’entusiasme? 2) Les retallades i l’efecte “pervers” dels bons resultats de les generals de 2011. Els resultats de 2011 potser van desactivar la necessària autoexigència d’alguns aspectes d’un projecte que ha de ser més reformador i exigent que cap altre perquè persegueix un doble objectiu de gran potència: construir un país nou i fer un gran ajust pressupostari imposat per Brussel·les. Un projecte que havia de ser més comunicador i més curós que mai amb les formes amb els que ho estaven passant més malament. En alguns moments es confongué el suport al lideratge que expressaren les urnes al president Artur Mas, amb un aval incondicional a tots i cada un dels aspectes de l’acció de govern. 3). L’atac d'El Mundo i el seu efecte desmobilitzador per a nous possibles votants de CIU. L’efecte de la campanya de El Mundo crec que  ha estat determinant. Perquè hi han confluït tres elements. Un intent de destrucció del lideratge del mateix president, amb la col·laboració explicita no només de l’Estat espanyol, sinó de l’esquerra catalana, excepte ERC, i amb la intenció de generar un imaginari –en certs sectors de la societat- d’una CIU dels “poderosos”, “dels que manen”, dissociada del moment de crisi de la societat catalana, que pateix davant dels “insensibles socials patològics”. Tots els elements barrejats han donat el resultat. Diguem-ho clar; aquest soroll, pot haver actuat de fre per a la concentració del vot útil sobiranista al voltant de CIU. Per últim,  4) una Campanya antiga per a un temps nou. M’agradaria plantejar si no existeix una certa incongruència entre el que el candidat nítidament i sòlidament plantejava (dret a decidir i estat propi) i l’enfocament de la campanya electoral que suggeria però no definia, que mostrava, però no afirmava en l’explícit: era aquest el llenguatge clar per a un moment decisiu? No era una campanya feble, per a un discurs clar?

És fàcil fer anàlisis a posteriori. Però també és mes necessari que mai fer-les. Perquè no volem que s’aturi el procés. O pot ser si?, Potser cal parar un moment. I reunir forces. Perquè el que volem és guanyar! Perquè ara sí, sabem que el sobiranisme és majoritari però sabem tambè que els passos han de ser ferms.