Així com hi ha persones que cada cop que et veuen se les enginyen per discutir amb tu en un temps rècord, gent d’estirabot i de topada, que s’afirma per oposició ideològica de qui té al davant, i si no existeix se la inventen, també tenim, feliçment, algú com Pere Camps, que no és que no tingui precisament ideologia però que en lloc de donar-te la tabarra i assenyalar-te amb el dit practica una conversa amb el món a través de la bonhomia i la feina feta. Crec que fa bé.

Em fixo en el Pere, l’home que fa més de vint anys tira del carro del festival de cançó d’autor Barnasants, l’activista que va ser portaveu de SOS Racisme, l’organitzador del concert "No a la guerra" del 2003 a les fonts de Montjuïc i moltes coses més, perquè ara que hi ha tanta indignació i tant d’enuig a l’ambient i en què sovint una esquerra li tira els plats pel cap a una altra esquerra, i s’exigeixen pureses ideològiques i hi ha poca cintura per entendre les raons dels altres, ell representa un diàleg tranquil i una tasca eficaç a peu d’obra que diu molt més que cinc-centes consignes. Precisament ell, que podria lluir medalles i ferides de guerra, no es dedica a l’acusació de barra de bar i Twitter, sinó a treballar per la cultura i a teixir complicitats.

El Pere veu la cançó com un instrument de lluita i de transformació i jo veig la cançó, sobretot, com a cançó. El Pere no té complexos a l’hora de reivindicar les èpiques sigles del PSUC, amb la seva fals i el seu martell ben rojos, i jo, encara que em declaro enamorat de l’himne soviètic, suposo que no sóc més que un decadent socialdemòcrata que enveja la seva passió política. Mai no hem tingut cap discussió agre, mai hi ha hagut retrets. L’esquerra és plena de gent permanentment empipada amb el món i el Pere, en canvi, s’acull a la seva manera a una determinada joia de viure sense renunciar a cap punt dels seus ideals.

Hi ha vies d’enteniment que van més enllà de les ideologies, i la passió, la capacitat de seducció i fins i tot la bondat poden ser revolucionàries. I cal dir que poques persones han fet tant per la cançó d’autor en aquest país com aquest ciutadà de Sants. Un tipus capaç de reunir la premsa mainstream de Barcelona, un servidor inclòs, i fer-li saber que l’edició de Barnasants d’enguany celebrarà el 100è aniversari de la revolució bolxevic i quedar-se tan ample. I amb Núria Feliu a la programació! Això teu és molt gros, Pere.