La decisió del ple del Tribunal Constitucional de no admetre la recusació del seu president presentada pel Govern de la Generalitat de Catalunya en l’estudi dels recursos i qüestions d’inconstitucionalitat que afecten a decisions i normes catalanes és la penúltima demostració de la manca de respecte al principi de separació de poders.

Sóc del parer que les opinions sobre la resolució d’un tribunal s’han de fer un cop llegits els arguments que sostenen la seva decisió final. Però això, podria ser motiu d’un altre article, no d’aquest. Aquí m’agradaria esmentar les normes que permeten decisions com l’anunciada pel Tribunal Constitucional: 1. L’article 127.1 de la Constitució diu que els jutges i magistrats, mentre estiguin en actiu, no podran militar en un partit polític; 2. El Tribunal Constitucional no és Poder Judicial; 3. Les lleis que regulen l’estatut dels jutges i magistrats del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional no són les mateixes; 4. La Llei del Tribunal Constitucional no fixa les causes d’abstenció i recusació dels seus magistrats i per decidir aquestes qüestions hem de fer ús de les normes que afecten als integrants del poder judicial (els que no poden militar en partits polítics) i que recull l’article 219 de la seva llei reguladora.

En el cas de la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps per part d’una agrupació de diputats estatals del Partit Popular, encapçalada per l’inefable Federico Trillo, quan es debatia el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, el ple del tribunal que va votar a favor de la recusació va distingir, a la seva interlocutòria de 5 de febrer de 2007, entre la imparcialitat subjectiva i l’objectiva, definint la primera com, transcric literalment, “aquella que garantiza que el juez no ha mantenido relaciones indebidas con las partes”. Al magistrat Pérez Tremps el van recusar per haver elaborat un dictamen sobre una matèria molt concreta relacionada amb competències en matèria d’afers exteriors en un moment en què el text de l’Estatut d’Autonomia no estava ni redactat. Com hagués dit el meu avi, van filar molt prim, tenint en compte que el mateix Tribunal Constitucional ens recordava que l’aplicació de les causes de recusació s’ha de fer de manera restrictiva. Doncs bé, ara resulta que sobre el president d’aquest tribunal (que té vot de qualitat en cas d’empat a les deliberacions) no hi cap dubte raonable sobre la seva imparcialitat subjectiva, a pesar d’haver estat militant i assessor del Partit Popular durant anys (fins i tot quan ja era membre del tribunal), pagant quota i ocultant aquesta dada a la compareixença a la comissió del Senat que el va nomenar, òbviament a proposta del PP, i a pesar d’haver dit, en un discurs oficial a Iecla (Múrcia), que “el verdadero problema, y creo saber de lo que hablo, es que, como consecuencia de errores del pasado, varias generaciones de catalanes han sido ya educadas en el desprecio, expreso o tácito, hacia la cultura española, y el Estatuto es la primera manifestación política de ese desprecio” o “no hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo” o “la única ideología capaz de seguir produciendo pesadillas es el nacionalismo”.

No em puc imaginar una situació com aquesta en qualsevol país de tradició i veritables arrels democràtiques. Es més, qualsevol president d’un tribunal no hagués esperat a la seva recusació; ell mateix s’hagués abstingut per evitar qualsevol ombra de dubte. Aquesta Constitució tardofranquista i les lleis que l’han anat desenvolupat permeten situacions com aquesta. Els partits polítics ho han envaït tot i, en el cas del Tribunal Constitucional, s’han repartit sense cap vergonya democràtica les cadires sense que els ciutadans haguem dit res. En fi, fa dècades que Montesquieu se’n va anar de l’Estat espanyol i el pitjor és que ja ni se l’espera.