La majoria de temes de conversa, tant sobre aspectes destacats com banals de la vida quotidiana, venen vehiculats pels mitjans de comunicació, els quals transmeten als seus lectors, oients o televidents, els aspectes que consideren més rellevants de l’actualitat pública. Òbviament, hi ha assumptes que, per la seva transcendència o significació, adquireixen un ressò internacional i, generalment, la mateixa imatge d’un esdeveniment singular pot arribar a ocupar portades de diaris d’ideologia diversa, fins i tot contrària, o bé obrir telenotícies en continents allunyats, amb les mateixes seqüències.

Però hi ha altres temes menors, o, si més no, de no tanta rellevància, que configuren el que podríem anomenar la informació nacional, la relativa al primer àmbit bàsic de referències que, per la seva proximitat geogràfica, interessa més, o només, els que s’hi troben més a prop. I és aquí on cada mitjà, sigui premsa escrita, digital, ràdio o televisió, es retrata a partir de la informació que transmet o que prioritza. Hi ha qui té un marc mental català i hi ha qui el té espanyol i això es nota amb la priorització i tractament de les notícies i amb el llenguatge referencial utilitzat.

No és només cosa dels periodistes, tertulians i opinadors, això. Ho és també dels polítics. I de les polítiques, que diria aquell. Perquè va ser una política, ni més ni menys que la batllessa de la capital del país, qui va dir, com enyorant altres èpoques -per cert, quines?- que desitjava tornar a sentir Madrid com a capital pròpia, per damunt, doncs, de Barcelona. Hi ha qui se sent perifèric d’ell mateix, perquè el seu centre radica fora d’ell, en un altre indret i és des d’aquest altre indret que es mira el món, el concep i l’anomena.

Hi ha gent que sembla no haver agafat mai un mapa, i per això, com si fos de Madrid, parla de “l’altra banda de l’Ebre”, ignorant que mig país s’hi troba. O bé es permet la irresponsabilitat il·limitada de referir-se al País Valencià com a “Llevant”, amb l’adjectiu/gentilici “llevantí/llevantina”, com si, de Catalunya estant, el sol ens sortís pel sud i no per la banda de llevant, és a dir, per les Illes Balears. Aquesta consciència perifèrica que duu a assumir, acríticament i amb naturalitat, la condició de subordinat o dependent d’uns altres, explica que, a València, nasqués un club de futbol amb el nom de “Llevant”, que de la televisió de Catalunya se’n digui TV3, perquè és la que ve després de la 1 i la 2 que són espanyoles, que a les Balears algú parli de “llevant” per referir-se no on es lleva el sol, sinó on es pon, i que dels bombers de Perpinyà, a TV3, hi hagi qui en digui “bombers francesos”.

Hem de fer del nostre país el centre inqüestionable de la nostra vida nacional. Ja sabem que no som el centre del món, però hem d’aspirar a ser el centre de nosaltres mateixos, si no volem ser una simple suma de províncies. Estem desnacionalitzats quan mantenim aquesta dependència espiritual, mental, referencial i no sols política i administrativa. Tota dependència condueix sempre a la submissió i, rebutjant-la, hem d’esdevenir el nostre propi centre de gravetat i deixar de ser la perifèria provinciana sotmesa a un altre centre.

Estar autocentrats no té res a veure amb l’etnocentrisme i el xovinisme, perquè no tenim l’objectiu de ser el centre de l’univers, sinó de nosaltres mateixos com a comunitat nacional diferenciada. Un poble desnacionalitzat és un poble descentrat. Mentre sapiguem on tenim els peus, podem i hem de mirar el conjunt del món, amb interès i curiositat, que mai no serà amb el mateix interès i curiositat amb què observarà la mateixa realitat qualsevol altre poble, centrat en ell mateix. La llengua no falla i ja adverteix que no és el mateix mirar-se quelcom “de cap a peus” que, just al contrari, “de los pies a la cabeza”.

No podem abdicar de la nostra personalitat i modificar el nostre centre de gravetat, acceptant, dòcilment, d’anar convertint-nos en un poble dòcil i submís. Per això hem d’esperar dels nostres mitjans, dels nostres intel·lectuals i dels nostres polítics una mirada de les coses vistes d’aquí estant i no pas d’allà lluny. No fer-ho ens faria més fàcilment manipulables i menys aptes per assumir, amb naturalitat i fortalesa, no sols una visió de la nostra realitat més immediata, sinó també una mirada universal, perquè no ho faríem amb els nostres propis ulls, sinó amb els ulls d’uns altres.

Quin sentit té, doncs, que estiguem al corrent de l’actualitat menor produïda en indrets situats a mil quilòmetres de distància, simplement perquè són territoris actualment situats a l’estat espanyol, però que no tinguem oportunitat de seguir també allò que passa a una distància semblant o sensiblement inferior, fora d’aquestes fronteres? Em refereixo a si té gaire sentit -si nosaltres som el nostre propi centre i tenim una mirada pròpia i no subordinada- que estiguem al corrent de notícies tan lamentables i esgarrifoses com crims masclistes, violacions, abusos sexuals, incendis, pisos ocupats per manca d’habitatge, estafes, etc., distants de Barcelona a 1.146, 1.060 o 974 quilòmetres (Vigo, Jerez de los Caballeros o Mèrida, respectivament) i, en canvi, no sapiguem res de fets similars a París (1.035 quilòmetres) Zuric (1.032) Milà (983), Orleans (914), Berna (910), Torí (869), Gènova (858), Lausana (817) o Ginebra (785).

O bé de Mònaco (685 quilòmetres), Lió (639), Bordeu (637), Marsella (506), Tolosa (395), Montpeller (343 i a només una hora i mitja de Perpinyà) o Carcassona (305). Els conceptes de "llunyania" i "proximitat" no els estableixen el nombre de quilòmetres, sinó el mapa mental referencial que cadascú té al cap. Es tracta de decidir, doncs, si volem ser i som perifèria d’uns altres o centre de nosaltres mateixos. I això, en els mitjans de comunicació, afecta els col·laboradors temàtics, els famosos del món de l’espectacle, les notícies del cor, els convidats de luxe, sovint sense cap relació amb nosaltres. Encara recordo aquell entrevistador que, a TV3, per a fer-nos més proper el personatge que entrevistava ens deia que “a més, la seva obra l’escriu aquí, a Lanzarote”, que, com tothom sap, és tot just passat Montblanc, en direcció a Tarragona, a l’esquerra...