"La veritat és un mirall que es va trencar en la nit dels temps. La tasca quotidiana del periodista consisteix a intentar recompondre el mirall trencat per acostar-nos a la veritat sencera". Rafael Jorba utilitzava aquests termes per acostar-se a una reflexió més profunda sobre el periodisme de trinxera, que tant sembla haver distorsionat el nostre ofici, lluny avui d'acostar-se a la recomposició de veritats esmicolades. El periodisme de trinxera és aquell que observa els fets en el format d'una batalla en la qual, feta la separació maniquea entre bons i dolents, sempre cal atacar els dolents des de la barrera dels bons. La translació amb els nostres dies té reminiscències quotidianes, convindria de ben segur Jorba. "Prendrem mal", advertia el mateix periodista al final d'un article publicat dos anys enrere, un text que continua sent plenament vigent.

La introducció resulta pertinent per enfocar la riuada d'opinions periodístiques -que no d'informacions- que deixa el curs de la negociació postelectoral a Barcelona. Ernest Maragall, que ja ha plantejat una proposta d'acord als comuns, està avalat per prendre la iniciativa de les converses, però ara mateix no és descartable un escenari alternatiu que pugui impulsar Ada Colau a l'alcaldia, en una operació tan legítima com antinatural. Els vetos creuats entre formacions descarten altres vies i redueixen les solucions a un govern liderat per Maragall -curosament repartit amb els comuns o sense el seu concurs- o a una majoria liderada per Colau, amb els vots de Jaume Collboni i Manuel Valls, que tot i la derrota ha sabut capitalitzar protagonisme.

L'escrutini de les eleccions a la capital ha repartit les cartes de forma diabòlica, i a les trinxeres -cap de tan agitada com les xarxes socials- fa dies que s'ha escoltat el toc de trompeta. Tothom a les seves posicions -sembla sentir-se com a crit d'urgència-, que toca una defensa numantina dels espais, ja sigui des del partit, el seu entorn o les tribunes aliades. A falta de titulars resolutius, als diaris se succeeixen articles dels columnistes -n'hi ha de documentats i també d'interessats- mentre a les tertúlies s'esparveren opinadors amb etiqueta d'analistes. I els protagonistes fan silenci, escudats en manifestos de suport que floreixen a l'empara dels partits. Els dirigents deixen anar arguments en comptagotes, curosament amagats darrere de l'estratègia. És una lògica que minimitza el ciutadà a la categoria d'actor de segona.

Per al periodisme de trinxera -altrament dit de bàndols-, hi ha realitats que no són discutibles. Vegem alguns exemples del que s'ha escrit en el marc de la discussió postelectoral a Barcelona, des de diferents perspectives i obra de firmes diverses: el moviment de Valls obre una via d'aigua a Ciutadans, els vots de l'ex-primer ministre francès són de franc i no tenen contrapartides, Maragall ha de ser alcalde perquè és el més votat o hi ha una operació d'Estat per evitar un alcalde independentista. Totes són posicions defensables, des de l'altiplà de la política.

El que resulta perillós és que aquestes reflexions no parteixin exclusivament de la política sinó que es formulin des d'un poder, el mediàtic, que en alguns casos ha deixat de ser exigent per exercir d'altaveu de postulats interessats. La proximitat als actors del debat polític no hauria de comportar la necessària alineació amb els seus postulats. Convindria recordar-ho ara que brollen opinions, dia sí i dia també, sobre el govern de Barcelona. Si això succeeix, tots plegats ens allunyarem, com diu Jorba, de la "veritat sencera". Mal negoci per a l'ofici. I qui sap si també hi acabarà perdent la mateixa Barcelona.