Més clar no ho podia haver dit: “Sóc Peter Gabriel i dono suport al moviment independentista català”. Així de rotund s’expressa el cantant anglès en el video que es va mostrar aquest dijous a l’Auditori de Girona, en la gala dels premis Enderrock, i que va associat a la cessió de la seva cançó In your eyes a l’ANC, ara amb les veus de Joan Báez, Lluís Llach, Gemma Humet i Mario Muñoz.

El cap se me’n va a la nit del 10 de setembre del 1988, al Camp Nou, quan Peter Gabriel hi va actuar en el macroconcert "Human Rights Now!", promogut per Amnistia Internacional (tremenda nit, amb Bruce Springsteen, Sting, Youssou N’Dour, Tracy Chapman i El Último de la Fila). Hi va haver un moment en què Gabriel, enmig d’un parlament èpic a favor dels drets humans i contra el racisme i les injustícies, va reblar, cridant: “i contra el nacionalisme!”. Diria que en aquell instant, en el Camp Nou, on hi havia algunes banderes catalanes esquitxant les grades, es va produir un garbuix d’emocions barrejades.

Si la memòria no em falla, ho va dir en la introducció de Games without frontiers, una cançó inspirada en les guerres endèmiques dels pobles europeus i en el festival de banderes i patriotismes inflamats que són els Jocs Olímpics. Què volia dir, doncs, “contra el nacionalisme?”. En els dies següents algunes cròniques i articles es van fer ressò d’aquella crida de Peter Gabriel i en diversos casos van lloar que una figura internacional de prestigi advertís de les propietats malèfiques de, posem per cas, el dit nacionalisme català. “Un món sense fronteres, quina utopia”, suspiraven els columnistes "cosmopolites".

I bé, trenta anys després, veiem una mica més clar a què es referia Peter Gabriel: nacionalisme com a sinònim d’imperialisme i d’esclafar la nació del costat per imposar-hi la teva. No pas per referir-se al país sense Estat que mira de no ser atropellat pel veí ganàpia. Etiqueta diabòlica, nacionalisme, que les nacions vencedores de la Història llencen pel cap a les que volen tenir el mateix que tenen elles. Per les funestes associacions que el mot presenta en l’imaginari europeu, s’entén que el sobiranisme i l’independentisme moderns el defugin intensament.

Però, per si ens havia quedat algun dubte, ara veiem que Peter Gabriel sabia de què parlava quan parlava de nacionalisme, de la mateixa manera que ara deu saber de què parla quan diu que dóna “suport al moviment independentista català”. Els qui el van interpretar malament el 1988 poden recapacitar: si llavors, quan ens advertia o ens "renyava", era una alta figura intel·lectual, ara bé que ho deu continuar sent, oi?