Hi ha qui es queixa que hi ha gent que només compra llibres per Sant Jordi. Jo dono gràcies que siguem l’únic país de la terra amb l’imperatiu social de comprar un llibre ni que sigui un cop l’any. Hi ha moltes cases que, si no fos així, potser no n’hi entraria mai cap.

A casa anaven justos. Justos de deixar apuntada la carn picada dels macarrons a Can Bellavista per pagar-la divendres, quan cobrava la mare. Justos de no haver anat mai de vacances. Justos de tenir-ne prou amb un prestatge minúscul, perquè no hi havia més llibres per posar-hi.

Podia ser per això que, a banda dels llibres de l’escola, que es podien comprar a terminis, només es compraven llibres per Sant Jordi. A casa érem sis, però jo era l’única que en volia. La mare m’acompanyava a la parada que muntava l’estanc del costat de casa i jo en triava un. Trigava molta estona i de vegades s’impacientava, i jo resava perquè trobés alguna veïna i es posessin a xerrar i s’oblidessin de jo dubtant, nerviosa, prenent una decisió transcendental. Que s’oblidessin dels meus ulls badats com roses negres.

El llibre me l’acabava de seguida i el col·locava al prestatge, que era a l’habitació que compartia amb la germana i la cosina, al costat dels que anava col·leccionant per imperatiu escolar. Brillant, La història que en Roc Pons no coneixia, Quin dia tan bèstia, Ostres, tu, quin cacau i altres títols que encara duc gravats com l’escalfor que em deixaven per dins.

No sé per què per Nadal no em regalaven mai llibres. Hi havia alguna peça de roba que em calia per a l’hivern, les nines que no em feien ni fred ni calor, els puzzles que m’avorrien. Però a ningú se li acudia que pels mateixos diners podien regalar-me un llibre. Ningú els havia regalat mai un llibre, ni els anunciaven a la tele, ni n’hi havia a les joguineries. Els llibres no eren considerats desitjables, els llibres no eren a la llista oficial de coses que et fan feliç.

La resta de l’any, doncs, era anar a la biblioteca del barri amb el carnet a la butxaca com si fos una clau màgica. Espiar la de l’escola i preguntar-me per què no era oberta a l’hora del pati, i no gosar demanar-ho a ningú. Ara penso que me l’haurien oberta, segur.

Fa temps que Sant Jordi és per a mi una altra cosa. Compro llibres tot l’any, me’n regalen per Nadal, per l’aniversari i perquè sí. Se m’apilen. No arribo a llegir-los tots i em sento com es devia sentir la meva tieta, que havia passat molta gana a la guerra, quan em duia al bufet lliure i m’omplia el plat com si tingués deu estómacs. Menja, nena, menja, que no s’acaba mai. Tinc llibres meus i tot, meus d’haver-los escrit, i altres ulls els llegeixen.

Avui, mentre es vagin anunciant els més venuts per vendre’ls més encara, mentre brindem per la literatura amb altres escriptors, mentre algú s’acosti a demanar-me que li signi el llibre com si li fes un favor, quan el favor me l’està fent a mi per ensenyar-me aquestes ganes de llegir-me, de tant en tant veuré una nena aturada davant una parada de llibres, ulls badats com dues roses negres. La seva mare potser l’estirarà, impacient, i jo li somriuré i li desitjaré per dins un carnet de la biblioteca a la butxaca, un prestatge petit que vagi creixent com una reserva d’alegria.