Quatre dies després de la publicació de l’informe PISA -Catalunya, a la cua d’Espanya–, el debat públic continua essent un abocador de les fòbies personals de cadascú. Els xenòfobs diuen que el problema és l’allau de fills d’immigrants en el sistema; les esquerres, que el problema són les retallades dels governs de CiU; les dretes, que el problema és que massa feminisme i canvi climàtic i massa poca lectoescriptura i matemàtiques; els nostàlgics-conservadors culpen les noves pedagogies i el treball per projectes; l’USTEC assenyala tothom menys el seu corporativisme... Més que en un debat apassionat, som enmig d’una foguera de Sant Joan on cadascú posa la llenya del seu prejudici. La incompareixença de la consellera d’Educació, lamentablement desapareguda en el moment que més se la necessitava donant la cara i transmetent lideratge, ha reforçat la sensació de desgavell.
 
L’alarma social pels resultats catalans és justificada, i connecta amb els signes dels temps del postprocés. Tot el que de 2012 a 2017 va ser il·lusió per un país nou que es veia possible, avui és angoixa per un país estressat que tenim la sensació que se’ns desfà als dits. Angoixa per la llengua que retrocedeix, angoixa per la sequera i els efectes del canvi climàtic, angoixa perquè els trens no funcionen, angoixa perquè els nostres joves no es poden pagar un habitatge digne, angoixa pels serveis públics, angoixa per la ultradreta i la catalanofòbia, i ara angoixa per allò més bàsic: la qualitat educativa. Esvaïda la hipòtesi de la independència a curt termini, reapareixen els motius de fons que van empènyer el procés, i, un cop ens hem despertat del somni col·lectiu, el dinosaure –un país que ens fa patir– continua enmig de l'habitació.
 
Els reptes que cal afrontar són tan majúsculs que fa la sensació que només un hiperlideratge extraordinari –que no s’albira– els podria entomar. A l’educació, el còctel ve carregadíssim d’ingredients: el sistema de reclutament de mestres i professors és un colador de professionals sense vocació per la docència; la capacitat d’atenció dels nens i adolescents ha caigut en picat per l’efecte xarxes i pantalles; els grups-classe són massa grans per aplicar amb èxit les pedagogies renovadores, fent que el decalatge entre intencions i resultats sigui sagnant; el país és tristament líder en pobresa infantil i moltes escoles es troben fent d’assistent social; hi ha dotzenes de codis postals metropolitans que són sinònim de marginació i manca d’expectatives de futur, convertint els centres educatius d’aquestes zones en polvorins impossibles de gestionar.
 
L’enumeració no acaba aquí. Durant la crisi del deute de 2008-2012, l’escola pública va patir unes retallades que encara cuegen (on és la sisena hora?), generant de facto una doble xarxa segregadora (37 punts de diferència entre els resultats PISA de la pública i la concertada). La immigració ha portat una complexitat lingüística i cultural a les aules que els docents ni estan preparats per gestionar, ni tenen els recursos per fer-ho; el sentit de l’autoritat i el respecte s’ha perdut dins de moltes famílies, i per tant també a l’escola; i, last but not least, la representació de la funció docent l’exerceix un sindicat que és qualsevol cosa menys un aliat potencial per sortir del forat. Ara sacsegin tots els ingredients, col·loquin la cirereta de la manca de recursos de l’espoli fiscal –quin escàndol, quina vergonya–, i provin d’empassar-se el beuratge.
 
La Catalunya dels 8 milions s’enfronta als seus reptes majúsculs amb una mà lligada a l’esquena, no només per la manca d’un estat propi que li jugui a favor, sinó perquè pertany a un estat que la drena fiscalment i li juga en contra. Però això no és cap novetat històrica, al contrari. Una vegada més, cal una generació de catalanistes amb les idees clares i disposada a liderar sense manies. I una vegada més, ens toca a tots un sobreesforç constructor, que només es pot basar en la voluntat d’excel·lència, en l’autoexigència, i en la intolerància absoluta al menfotisme i la mediocritat.