Els resultats que fa uns mesos vam conèixer de les proves PISA dutes a terme l’any 2022 ens han posat davant del mirall com a país. El reflex permet constatar que el nostre sistema educatiu ha anat perdent un llençol a cada bugada, i que de l’equiparació al nivell de l’OCDE i d’una certa avantguarda s’ha passat a nivells de comprensió lectora, matemàtiques i ciències a 4t d’ESO per sota dels que correspondria haver assolit en finalitzar l’educació obligatòria, i per tant dels òptims de partida per al desenvolupament amb garanties en les etapes educatives posteriors. La dada que ho il·lustra de manera més fefaent: el 29% d’alumnes no tenen el nivell de competència lectora mínim corresponent a un jove de 16 anys.
Alguns dels alumnes que l’any 2022 van ser examinats per aquestes proves, d’aquí a uns mesos ompliran les aules de les universitats del país. Segurament ho faran havent millorat les seves destreses en matemàtiques, comprensió lectora i coneixement científic respecte del moment de realització de les PISA, però probablement encara sense els assoliments que el sistema hauria d’haver garantit al final de l’etapa educativa per a un bon rendiment en els estudis superiors en particular, i per al desenvolupament personal i el progrés social en general.
Estem davant d’un nou paradigma, induït per una successió de factors que han portat el sistema a l’abisme amb unes implicacions profundes. Entre aquestes, els presumibles dèficits de competències bàsiques i de coneixement general dels futurs universitaris que posen en qüestió la solidesa de les bases que tindran com a punt de partida per cursar els seus estudis superiors. I, en conseqüència, les menors probabilitats de reeixir en aquests.
Les universitats no es poden inhibir davant d’aquesta realitat que d'ara endavant ja no se circumscriu únicament a l’educació obligatòria. Quina resposta tenen preparada els rectors de les nostres universitats?
La resposta ha d’implicar mesures que, en paral·lel amb l’activitat habitual de la universitat, permetin corregir les mancances i fallades del sistema educatiu. Entre d’altres, requerirà millorar l’acompanyament, cuidar la transició escola-universitat, una diagnosi mitjançant indicadors que es puguin monitorar, assegurar una docència exigent i de qualitat, activitats amb un caràcter estratègic que complementin la formació, i sobretot evitar la potencial inèrcia cap a anivellaments a la baixa que s’han demostrat tant infructuosos com contraproduents.
Els Consells Socials com a òrgans de participació de la societat a la universitat tenen una responsabilitat clau per garantir que la universitat és capaç de donar resposta al repte que el moment i els nous estudiants plantegen: assolir els coneixements corresponents al grau en concret sovint des d’un punt de partida diferent del que seria desitjable, i alhora revertir els indicadors de nivell de competències bàsiques de partida. La realitat que s’ha imposat no ofereix excuses per quedar-se de braços plegats, malgrat els precedents d’iniciatives que van voler anticipar aquest problema com la que vaig impulsar a aquest efecte l’any 2022 des del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra durant la meva etapa com a membre, i que la preponderància majoritària per l’statu quo va fer descarrilar.
La societat del coneixement cap a on ens hem proposat avançar com a país per generar una major prosperitat i un millor benestar té la universitat com a pal de paller, referència per a la instrucció dels futurs professionals, l’elevació cultural i el progrés social. Nogensmenys, el context actual evidencia la necessitat que, a més, també s’erigeixi en crossa d’un sistema educatiu que les proves PISA han confirmat que va coix.