Quan un partit governa ha de ser conscient de les seves febleses, i està clar que el principal taló d'Aquil·les de Pedro Sánchez és la debilitat numèrica. És gràcies al suport de Podem, dels independentistes i del PNB que el PSOE va aterrar a la Moncloa, i de la capacitat de teixir una aliança estable amb aquestes forces en dependrà la seva continuïtat. Ja fa temps que s'ha trencat la dinàmica de les grans majories i que la principal virtut perquè un partit comandi un país és, més enllà fins i tot de la superioritat numèrica, l'habilitat per consolidar enteses transversals amb la resta de formacions.

Sánchez ha pecat d'un excés de confiança a l'hora de plantejar el sostre de despesa. Aquest dijous, al costat del president de França, Emmanuel Macron, assegurava que esgotaria la legislatura i que no hi haurà eleccions fins al 2020. Una afirmació agosarada tenint en compte la tendresa del seu govern i la fragilitat parlamentària, que aquest divendres ha quedat constatada amb la garrotada dels seus socis potencials abstenint-se davant l'increment del 4,4% de la despesa en els pressupostos del 2019. Els socialistes s'havien concentrat més en assenyalar que el PP vetaria des del Senat que les comunitats i la Seguretat Social disposessin de 2.400 milions d'euros més que no pas en consensuar amb Podem i els independentistes les bases dels futurs comptes.

De la capacitat per exhibir canvis reals i reconduir la relació amb Catalunya en dependrà l'èxit o el fracàs del govern de Sánchez. Podem, ERC i PDECat han exigit una modificació de la llei d'estabilitat pressupostària per demostrar que realment el PSOE està disposat a canviar el rumb de la política econòmica del país. No és només el fet de disposar de més marge de despesa, sinó que també s'avanci en una major implicació territorial d'una decisió crucial per a les comunitats, collades els darrers anys pel dèficit. Els socialistes han insistit que un dels grans reptes és aconseguir que el Senat sigui una autèntica cambra de representació territorial. Per tant, és absurd que si la cambra alta, on el PP té majoria absoluta, no està complint amb aquesta funció tingui capacitat per donar el vistiplau final o tombar el sostre de despesa.

Si el govern del PSOE aposta realment per la plurinacionalitat de l'Estat i per les relacions federals, hauria d'arromangar-se perquè els que tinguin incidència real per fixar pilars pressupostaris com la despesa siguin el Congrés i, en tot cas, un Consell de Política Fiscal i Financera reformulat, en el qual les comunitats disposin de veu i vot, en lloc de continuar sent un mer monòleg del ministeri d'Hisenda amb caràcter informatiu. El PSOE va impulsar l'any 2011 una reforma exprés de la Constitució en ple mes d'agost que erosionava la sobirania estatal per complir amb les lògiques econòmiques restrictives imposades per la troika. Es prioritzava el pagament del deute a qualsevol despesa pública i social en un moment en què la ciutadania patia les pitjors conseqüències de la crisi econòmica. Aquesta decisió va marcar un abans i un després en el PSOE, en caiguda lliure des d'aleshores.

Ara, Sánchez té l'oportunitat de canviar el destí del seu partit. Però això passa per canvis de fons en el model polític i econòmic. Per la valentia a l'hora de canviar lleis crucials. Ho està fet en matèria de memòria històrica i promovent la llei de l'eutanàsia, però no per exemple a l'hora de complir amb la seva promesa de fer pública la llista d'evasors fiscals. Quan es tracta de plantar cara al poder econòmic, sembla que tot costa molt més. La modificació de la llei d'arrendaments urbans per limitar els preus dels lloguers -fins ara el PSOE només ha promogut allargar de 3 a 5 anys els contractes- o la derogació de la Lomce formen part també del paquet de mesures que poden tenir una important incidència en la ciutadania.

Catalunya no és, en aquest sentit, un capítol menor. Tots els grups que van permetre que Sánchez fos president defensen el referèndum acordat com la millor fórmula per resoldre el conflicte territorial. Cap altra via compta amb més suport en aquests moments a Catalunya. Faria bé Sánchez d'escoltar, debatre i consensuar amb els aliats si vol continuar governant i posar fi a receptes estèrils o caducades. Al cap i a la fi, la seva continuïtat depèn, bàsicament, de si és capaç o no d'aportar solucions reals.