Després del seu pas pel Parlament, Joan Coscubiela ha decidit posar per escrit unes memòries que porten per títol Empantanados. Segons ell, aquesta és la situació en la que es troba la societat catalana però que, curiosament, descriu a la perfecció la situació en què es troben Podem, "comuns" i ICV.

La situació política que vivim segueix sent excepcional i, per tant, qualsevol moviment a qualsevol força política catalana té impacte directe en la situació. I no tant per la seva força electoral (cada cop més limitada en el cas dels "comuns") sinó pel simple fet que, en un moment de forta reconfiguració política, qualsevol moviment pot esdevenir definitiu. I Podem, "comuns" i ICV estan, sens dubte, empantanats.

A l’horitzó proper, tres moments que resumeixen el moment: la candidatura de Xavi Domènech a secretari general de Podem, l’assemblea general d’ICV i l’assemblea general de Catalunya en Comú. Comencem per aquesta última.

Catalunya en Comú neix coixa, per dalt i de pressa. El repte era difícil ja que calia fusionar des de sectors de Revolta (sí a la República Catalana, sí a la Llei de Transitorietat, sí a tallar carreteres per "controlar el territori") fins a la ICV de Coscubiela, Boada i Rabell (que critica, fins i tot, portar llaços grocs en solidaritat amb els presos), passant per una EUiA amb sectors netament independentistes i uns "comuns" que, entre uns molt pocs, analitzen la situació des del tauler de comandament de la demoscòpia. En pocs mesos aquest espai tan heterogeni haurà de debatre políticament què vol ser i sens dubte serà una batalla interessant. Mentre esperem com es desenvolupa, algunes consideracions. Malgrat que Xavi Domènech descrivia aquesta unió com "alguna cosa més gran que la suma de les parts", la realitat és que al debat polític i a l'elecció de càrrecs la cosa va anar fluixa. La caiguda de participació va ser brutal. El moviment de masses tornava a ser cosa d’un grup reduït de persones. És un fenomen conegut: molta gent es desil·lusiona veient que darrere del discurs de "des de baix" només hi ha cúpules decidint, la gent marxa i es queden uns pocs. Als resultats finals de l'assemblea constituent de Catalunya en Comú (CeC), diversos quadres de la vella ICV van obtenir més vots que Ada Colau. Qualsevol que miri el vídeo de l'anunci dels resultats veurà com, quan s'anuncia un membre d'ICV per ocupar l'executiva, els aplaudiments sonen el doble que la resta. Allà s'intueix que, més enllà de la "confluència" virtuosa entre diferents, ICV ho viu com una espècie de revenja, de reconquesta d'un espai que li pertany.

No és estrany. Els "ecosocialistes" havien patit molt els darrers anys. El 15-M i el seu crit de "no ens representen" (que també els incloïa a ells), el sorgiment fulgurant de Podem i la força abassegadora d'Ada Colau deixava tremolant una ICV perduda, institucionalitzada i fortament endeutada. Eren moments durs on havien de transigir davant "els nous", als que secretament menyspreaven però als quals s'havien d'unir. Els "nous", per la seva banda, tampoc tenien gaires simpaties per l'espai, però ICV tenia la tele, els espais electorals i això era necessari. Primer per a l'Ada, després per a CSQEP. Calia "aguantar ICV" com a mal necessari. De transició. ICV va cedir. Ada tenia molta força just abans de les municipals, Pablo Iglesias tenia molta força abans del 27-S i ells tenien molts càrrecs a col·locar i molts deutes a pagar. Van patir molt.

Els "nous" eren acusats pels "vells" d’ICV d’haver venut la gloriosa història del PSUC a uns advenedizos, però els nous tenien el poder. Herrera es retirava i Urtasun, Cid i Ribas eren triats com a dirigents "a la búlgara". Guanyaven "els joves" però "els vells" no es donaven per vençuts. Així, mentre "els joves" portaven el partit cap als "comuns", Coscubiela es refugiava en el seu fidel escuder Rabell, salvaguardant l'obrerisme de les desviacions separatistes dels de Colau, Revolta i el primigeni Domènech del Procés Constituent. Els dos veterans tensionaven des de CSQEP mentre la jove cúpula verda assegurava als nous companys de viatge que el duo era "part del passat".

Però el paper de Coscubiela als últims plens de la legislatura (el seu discurs que va emocionar Iceta, Albiol i Arrimadas i el seu vot delator com a punts àlgids) van convertir al veterà dirigent sindical en una estrella en alça cobejada per La Sexta, Telecinco i Antena3 com a una peça més d’un joc que incloïa el 155 i la repressió. La peça perfecta que permetia al bloc del 155 explicar que fins i tot "lluitadors d’esquerres" estaven del costat del 155. D’aquí a Monedero dient que "el 155 calia aplicar-se perquè els independentistes s'havien tornat bojos". Un pas. Per acabar d'arrodonir l'auge del "coscubielisme", els desastrosos resultats de CeC han obert ja, definitivament, la batalla per la qual ICV vol recuperar allò que sempre ha cregut seu. Avui, els joves dirigents que renegaven del vell diputat, aplaudeixen les seves tesis i s'apunten a manifestos reparadors dels devaneos sobiranistes.

ICV va a la càrrega i veu la possibilitat de recuperar tot el terreny perdut. I si cal, ensenyant la seva cara més dura, la que semblava que el 15-M, la frescor de Podem i la força d'Ada Colau havien enterrat per sempre. Ara mostra un botó en forma de manifest de membres d'ICV: "S’han repetit en excés paraules i gestos de sintonia de dirigents dels "comuns" amb el processisme. La República catalana com a proposta política, la participació a l'1-O legitimant-lo, la pancarta i el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona". Sense comentaris. Les municipals esperen, els deutes cal pagar-los i ICV farà tot el que calgui per complir.

I en aquest context Xavi Domènech es presenta a secretari general de Podem, amb el suport d'un Pablo Iglesias amenaçat internament per una Bescansa que ve a Barcelona a recolzar la revifalla "federalista" de Lluís Rabell. Recolzat pel mateix Pablo Iglesias que va fulminar la direcció anterior per haver dit, just després de l'aplicació del 155, que en moments excepcionals calia parlar amb tothom. També amb independentistes. Com veiem, però, la tendència va cap a l'altra banda. Veurem quant queda del Xavi del Procés Constituent, on es parlava de República Catalana, del Podem que al seu manifest fundacional donava suport al 9-N com a acte desobedient o, fins i tot, quant queda del programa de CSQEP, on es parlava d’un "procés constituent no subordinat a cap altre marc". Empantanats.

No hi ha dubte: parlem d’un espai polític important i d’un procés organitzatiu que vol representar-lo. Sabem (sé) que en tot aquest magma de persones i aparells hi ha gent vàlida, honesta i compromesa. Veurem com evoluciona tot plegat. Veurem què fan a ICV (els "joves" i els "vells"), veurem l'assemblea de CeC i veurem com Domènech es fa amb Podem. Haurà de sortejar molts esculls encara. Les votacions en massa dels militants d'ICV al cens de Podem és una realitat (contrastada) que pot fer reviure els crits de reconquesta dels verds a l'assemblea fundacional de CeC. Una reconquesta que aquesta vegada pot ser més senzilla amb la dimissió de centenars d'inscrits de Podem després del 155 intern de Pablo saltant-se els seus propis estatuts. I caldrà veure també la força d'allò que en la nova política es coneix com "la gent". Serà difícil. Els últims processos interns a Podem Catalunya no han complert amb les mínimes garanties de control. Veurem. De moment: empantanats.