Any 1989. Julio Anguita, exalcalde de Còrdova i reconegut polític d’esquerres, es converteix en Secretari General del Partit Comunista d’Espanya i en Coordinador Federal d’Izquierda Unida.  Així, l’esquerra espanyola republicana i alternativa enceta una nova etapa després de la tremenda decepció que suposa el PSOE de Felipe González. Anguita planteja una política de confrontació amb els socialistes, als qui considera part del règim del 78. Segons la seva famosa metàfora anomenada Las dos orillas, el PSOE i el PP es troben en una riba, la del costat de l'statu quo monàrquic i contrari a la transformació social; mentre que IU s’ha de situar a l’altra vora, la de la classe treballadora i la República Espanyola.

Per a poder conquerir el poder, planteja un altre concepte que va esdevenir cèlebre: el Sorpasso. Segons aquest plantejament, no es tracta d’esdevenir una crossa del PSOE, sinó que l’objectiu és superar-lo i substituir-lo com a principal força d’esquerres a l’Estat. A més, els socialistes no seran un soci preferent, sinó que qualsevol pacte anirà subjecte a una estricta coincidència amb el programa polític. D’això en surt una altra famosa frase d’Anguita: programa, programa, programa.

Vuit anys després, Anguita plega. Esgotat i amb problemes cardiovasculars, deixa la direcció d’IU després d’haver patit constants atacs i escissions al si del partit, per part del sector partidari de pactar amb els socialistes. Entre els més destacats s’hi troba el col·lectiu Nueva Izquierda, que acabà integrat al PSOE (essent l’exministre socialista Diego López Garrido la seva cara més coneguda) i, a Catalunya, els dirigents del que després es convertiria en Iniciativa per Catalunya-Verds: Rafel Ribó, Joan Saura, Imma Mayol, etc. En paral·lel, des del PSOE d’acusar a Anguita de tenir un pacte amb el PP per a “fer fora l’esquerra”, que bategen amb el nom de “la pinza con el PP”.

Durant els següents anys a la marxa d’Anguita, el PSOE queda alliberat d’oposició i fiscalització a la seva esquerra, mentre que a Catalunya el nou partit ICV comença una política sistemàtica de pactes amb el PSC a totes les institucions possibles.
Aquesta manca d’alternatives al règim del 78 acaba desembocant, després de la crisi del 2008, en l’aparició del moviment 15M. Aquesta mobilització, que coincideix de forma total amb l’anàlisi de Julio Anguita, considera que el bipartidisme del PP-PSOE és el causant de la precarietat i la corrupció, i que per tant ha de ser substituït per una nova força que es confronti a allò que anomenen de forma cèlebre “la casta”.

Assumint aquestes tesis, sorgeix la candidatura de Podem (i l’espai dels comuns a Catalunya, amb alguns canvis de nom previs). Després d’un inici potent i ambiciós, en què es recupera la voluntat de transformar el Règim del 78 on s’hi inclou també el PSOE, amb el pas de pocs anys el partit de Pablo Iglesias, Monedero i Errejón –i després en aliaça amb la IU d’Alberto Garzón- va perdent, progressivament, pistonada.

A Catalunya, però, res no canvia. Des de l’aparició de les sigles d’Iniciativa, fusionada després dins l’espai dels comuns, es manté una constant: el PSC és un aliat estratègic, i s’hi pacta a tot arreu. Així, el suport als socialistes es garanteix de forma sistemàtica a tots els Ajuntaments de Barcelona i als de les principals capitals comarcals; es garanteix igualment a tots els Presidents de la Generalitat del PSC així com als seus candidats; i finalment també a les successives candidatures de Pedro Sánchez.

L’entrada de personalitats rellevants alienes a ICV, contràriament al que es podria esperar, no ha comportat la recuperació de les tesis de Julio Anguita i del 15M, més enllà de la retòrica. Les noves cares d’aquest espai –la més rellevant, l’Alcaldessa Ada Colau- han suposat, a la pràctica, el manteniment de les mateixes polítiques de seguidisme cap al PSOE, i de renúncia a la superació del Règim del 78.

I així, a dia d’avui ens trobem amb un espai d’Unides Podem-comuns que, lluny de representar les tesis rupturistes originals d’Anguita, és hereu de les tesis dels seus contraris. En lloc d’intentar tombar el Règim del 78 i la Monarquia, l’apuntalen. Lluny d’aconseguir cap sorpasso, han esdevingut un bastó en el qual els socialistes s’hi recolzen quan els convé. I, fins i tot, han assumit la demagògia que Felipe González utilitzava contra Anguita: la d’acusar de tenir connivència amb la dreta (ara, encarnada en VOX) als qui els acusen de renunciar als seus ideals, que és fonamentalment l’independentisme català.