L'any 1991 sortia al mercat un dels millors discos de la història de la música en català, El més gran dels pecadors, de Sau. Alguns títols d'aquell àlbum ens servirien avui com a metàfora de l'actualitat política, del pacte a tres bandes pels pressupostos entre ERC, el PSC i els comuns. Tu ho esperes tot de mi, No et diré cap mentida o Això es pot salvar, per exemple. Però sens dubte la més gràfica és Poemes i promeses.

• Ens hem cremat les mans tants cops com ha calgut - (ERC): Hem investit Sánchez sempre que ha calgut i li hem salvat pressupostos.
• Hem mossegat el terra sempre que hem caigut - (ERC i PSC): Hem passat travesses del desert. Durant l’època daurada del procés, els socialistes teníem 16 diputats. El 2010, passada l’era del tripartit, els republicans ens vam quedar amb 10.
• I si mai en algun dia he comès algun error, ara tot el que puc dir-te és que ho sento molt - (PSC): Vaig secundar el govern Rajoy amb el 155. Ara tot el que puc dir-te és indults i deroguem la sedició.
• No hem de mirar enrere per poder sentir-nos bé, no hem de mirar enrere per saber tot el que hem fet - (PSC): Oblida la repressió. (ERC): Oblida el cordó sanitari que vam pregonar en campanya.

Si no hi ha girs de guió ni sorpreses sobrevingudes d’última hora, mai descartables en els temps que corren, els pressupostos catalans de 2023 s’aprovaran definitivament la segona setmana de març. Quedaran dos mesos clavats perquè arrenqui la campanya de les municipals, que té com a escenari principal l’Ajuntament de Barcelona, on podrem certificar si es consolida aquesta caiguda del mur que durant una dècada ha separat la política catalana en dos compartiments estancs.

A les portes d’un nou cicle electoral, les coordenades on s’ubiquen els partits catalans es mouen. L’eix nacional es desdibuixa. Els qui no fa tant abaixaven la mirada quan els recordaven el seu passat convergent, ara tornen a alçar el cap. I en paral·lel, les dues grans forces que van bastir els governs tripartits d’esquerres a Catalunya, s’han llançat a la disputa del centre de l’eix social.

Els tres grans macroprojectes que acompanyen la llei de pressupostos, la transformació -eufemística- de l’aeroport, la ronda del Vallès i el Hard Rock són propis d’un determinat model de país amb el qual fàcilment s’identifica un antic votant de Convergència. No hi ha cap garantia que s’acabin convertint en realitat, més tenint en compte que figuren en un document al marge dels pressupostos. I ja se sap que això de complir amb els pactes promesos, va com va. I sobretot, va com convé.

L’aliança ERC-PSC pels pressupostos allunya l’horitzó de les eleccions catalanes. Seran, llevat de sorpreses, passades les municipals i les generals. I això no és menor, perquè s’hauran repartit les cartes de qui necessitarà qui, de què ha passat factura i què s’ha premiat a les urnes. En els pròxims dies, amb l’aroma d’eleccions planant ja en l’ambient, veurem com PSC i ERC endureixen els retrets mutus. S’han necessitat i s’han salvat quan tocava. Ara, campi qui pugui. I l’endemà de les eleccions, la tornada de la cançó de Sau.

I totes les promeses que un dia ens vam fer,
segellades amb la mirada d'aquell que només té fe.
I si un dia et fan falta, no pateixis, que jo les guardaré.
I si un dia et fan falta, no pateixis, que no les oblidaré, les tinc escrites a la pell.