Un dels trets més estables de l’electorat català és que es comporta de manera sistemàticament diferent en funció de les eleccions. Recordem la tardor de 2015: al setembre es van celebrar unes eleccions al Parlament en què l’independentisme hi va guanyar amb comoditat, i tres mesos més tard Catalunya en Comú va esdevenir la primera força a les generals de desembre gràcies, en part, a un nombrós transvasament de vot independentista. De la mateixa manera que Ciutadans obté uns grans resultats en zones metropolitanes quan hi ha eleccions polaritzades al voltant de la independència (com el 27-S de 2015 i el 21-D de 2017) i, en canvi, fins ara no hi ha tingut èxit a les eleccions municipals.

És una dada que caldria tindre en compte ara que l’independentisme debat sobre la millor estratègia per les eleccions municipals. Hi ha un sector que defensa la idea que cal prioritzar llistes unitàries independentistes per polaritzar les eleccions municipals, convertir-les en una nova revàlida de la majoria electoral sobiranista, i augmentar el poder institucional de les llistes explícitament independentistes. És una estratègia comprensible, però també implica renúncies i riscos. Primer, sabem que un sector del votant independentista fuig de les llistes unitàries (els resultats de la CUP de 2015 en són deutors, en bona mesura) i és possible que en el context de les eleccions municipals, això sigui encara més acusat ja que hi pesen més (raonablement) les polítiques socials. Segon, perquè polaritzar les eleccions municipals entorn d’un bloc independentista compacte, enfrontat a tota la resta pot alimentar el poder municipal de Ciutadans. Si intentem que la pregunta que es fa als votants a les eleccions municipals s’assembli molt a la de les eleccions al Parlament, pot passar que els resultats s’hi assemblin. I si mirem els mapes de resultats del 21-D, això pot acabar implicant un bon grapat d’alcaldies importants per Ciutadans.

Al remat, però, tot es redueix a un dilema estratègic de fons. La prioritat pot ser compactar al màxim el bloc independentista –cosa que, molt probablement, també implicarà tancar-lo sobre ell mateix- o, pel contrari, mirar de mantenir les fronteres poroses (tant com sigui possible) i la capacitat d’interlocució i acord amb altres formacions. Es pot mirar de forçar les coses per tenir el màxim nombre possible d’ajuntaments estrictament independentistes, amb el risc que molts d’altres acabin caient en mans de Ciutadans i el bloc del 155. Però també es pot intentar crear les condicions per barrar el pas a la conformació d’un poder municipal espanyolista, anticatalanista i còmplice de la repressió. I en això no sembla que convertir les eleccions municipals en una segona volta del 21-D ajudi gaire.

Reproduir l’esquema d’intensa polarització del Parlament als municipis comporta uns riscos que no s’haurien de minimitzar. Ens podríem trobar, de cop i volta, amb una nova versió de l’esquema tradicional en què CiU controlava la Generalitat i el PSC els grans ajuntaments, però ara amb JxC i ERC en el lloc de CiU i Ciutadans ocupant el lloc dels socialistes. I em fa l’efecte que les conseqüències d’això no serien precisament positives pel país ni per la cohesió social. Limitar el poder institucional de Ciutadans hauria de ser, crec, una de les prioritats col·lectives. 

Les opcions estratègiques hauran de ser, probablement, diferents en funció del context de cada municipi. Però el to general de les eleccions és una decisió estratègica que ha de prendre l’independentisme. I estaria bé poder tenir el debat amb calma i amb profunditat.