Pronosticava aquesta setmana Francesc-Marc Álvaro que es produiria una "veritable revolució" el dia que la classe política deixi de tractar els ciutadans com a "criatures". Ho feia a tomb dels discursos verbalitzats per dirigents de Junts arran de la decisió de Jordi Sànchez de renunciar a la secretaria general del partit després del congrés del juny. La cúpula de Junts ha intentat maquillar les disputes internes que motiven l'adeu de Sánchez i ho ha fet amb un missatge edulcorat que pivota en la necessitat d'articular una llista conjunta que aglutini les sensibilitats de la formació. Un món de color rosa.

El cert, però, és que a Junts hi ha oberta una batalla pel lideratge, condicionada encara per la continuïtat de Carles Puigdemont a la presidència, una incògnita no revelada per Waterloo. I el conflicte té noms propis, els de Laura Borràs i Jordi Turull, aspirants a un major protagonisme. Que la pugna pot ser crua ho denoten detalls gens menors, com el fet que Sànchez instés dilluns en públic a fugir de lideratges ancorats en la "vanitat". El dard tenia destinatària. Puigdemont, aclarint el seu futur, farà d'àrbitre en la tria. No és el mateix que s'hagi d'escollir president del partit i secretari general que quedin dos candidats per a una única funció.

Del fet que la política no tracta els electors com a adults en podríem trobar nombrosos exemples. No cal aturar-se només en la rivalitat intestina a Junts, ara en procés de reordenació. El conjunt de l'independentisme va bastir un relat voluntarista camí de la tardor del 2017, que deia que seria possible l'emancipació nacional pel simple fet de desitjar-ho, sense tenir en compte el poder que es poden atribuir els estats i minimitzant les complexitats d'un salt endavant en la sobirania. Sorprèn que gairebé cinc anys després continuïn a l'aparador propostes polítiques que continuen mostrant descoordinació entre les paraules i els fets, atesos els precedents de resolució fallida. Mal servei als ciutadans quan es trenca la confiança entre la paraula i l'acció política, perquè en resulta lesionada la credibilitat. Ho recordava dilluns a TV3 el mateix Jordi Sànchez.

La pandèmia ha demostrat la deriva discursiva de la política que ens és més propera, acomodada en la infantilització de la cosa pública. El missatge paternalista desplegat des del primer confinament, tant a Barcelona com a Madrid, en què l'anunci de mesures era precedit per llargues justificacions, va contribuir a rebaixar el ciutadà a categoria d'elector poc format. Només des d'aquesta premissa es pot entendre que els lemes contra la Covid convidessin a aturar el virus units. Un virus que no hi entenia de fronteres, tal com es repetia enèrgicament. Certament, el relat oficial no esperonava l'esperit crític.

Resulta preocupant tanta inconsistència en la construcció de discurs polític, entestats com semblen alguns representants públics a menystenir la maduresa dels electors. Si els dirigents aspiressin a exercicis de transparència reals i no només a actes prefabricats de complicitat es receptarien discursos pensats per a receptors intel·ligents. No hi ha actitud més empàtica, ni més diàfana, que conjugar la política per a adults.