Tot i que pot tenir moltes aplicacions, el terme Realpolitik (en alemany, política dels fets reals) es va aplicar molt sovint a l'època de la Guerra Freda per justificar acostaments d'estats occidentals a governs comunistes en bé d'una possible evolució futura; i especialment en defensa dels interessos de la societat que la practicava. O si més no, de les seves classes dirigents.

Vista la insensibilitat dels Estats europeus -amb poques excepcions- sobre la minva de la democràcia a Espanya i la repressió política, seria bo que ens plantegéssim alguns retocs a la política internacional que es pugui fer des de la Generalitat o des d'institucions privades o parapúbliques.

No s'ha de menystenir el goteig de Parlaments regionals i de parlamentaris estatals que en diversos Estats s'estan posicionant contra la pèrdua de llibertats a Espanya. I per tant, cal continuar en aquesta direcció.

També té lògica que els partits independentistes o autodeterministes en funció de les seves posicions ideològiques se solidaritzin internacionalment amb aquells col·lectius o territoris que li són més afins. En aquest sentit no seria bo pretendre implantar un pensament únic, una estratègia única de relacions internacionals, que només faria que empobrir la representativitat d'una societat també diversa per les seves fílies o fòbies internacionals. En aquests moments que la República Catalana efectiva encara és un esbós, pretendre dibuixar amb línies gruixudes i vermelles allò que és políticament correcte en l'esfera internacional és posar-se una soga al coll.

Quantes vegades hem vist reaccions en calent contra la Unió Europea o el Parlament europeu davant les declaracions dels seus dirigents emparant la repressió espanyola. Reaccions que han dit "Catalunya amb l'EFTA". I, efectivament aquesta és una alternativa que no es pot descartar si s'arriba a un moment de ruptura definitiva on Espanya usi a la UE per castigar-nos. Però al revés també no s'hauria de deixar perdre la possibilitat d'aliances amb forces polítiques o estats crítics amb l'actual correlació de forces al si de la Unió.

Però encara hi ha més. Seguint el fil dels europeus no comunitaris: noruecs, islandesos, suïssos i aviat els britànics, Catalunya podria oferir-se per acollir les plataformes mediterrànies i cap a l'Àfrica del Nord d'aquests països. Empreses tecnològiques, centres de recerca i universitats podrien moure's en aquesta direcció i potser l'exploració seria més agraïda que treballant amb els veïns de sempre. El Brexit pot ser una oportunitat per Catalunya si s'ho treballa.

Fins aquí però, no ens hem mogut del políticament correcte. Fa poques setmanes va saltar l'escàndol a la Unió perquè Itàlia s'oferia com a terminal de la Ruta de la seda xinesa, seguin les passes fetes a Portugal i Grècia. I si una bona política de relacions amb la Xina assegurava les inversions que no fa l'Estat per al corredor ferroviari mediterrani i els seus ports com la millor boca d'intercanvi amb l'Orient llunyà?

La direm més grossa: posats a patir la dictablanda de l'Estat espanyol, no seria realpolitik activar els interessos de Rússia a l'occident de la Mediterrània? I els del Marroc i Algèria?

Quan arribem a tenir la República hi haurà el moment de definir per consens majoritari quina política d'Estat predomina en el camp internacional, sabent però que, igualment, s'aconsella ductilitat. Però mentre aquest moment arriba, seria bo tenir totes les cartes de la baralla. No anem sobrats.