El distanciament de la ciutadania amb la política s’ha accentuat en els darrers anys de forma prou evident. Les causes i motius són ben diversos, començant pels casos de corrupció que han afectat transversalment a moltes formacions polítiques; passant per la suspensió d’alguns drets socials i laborals com a conseqüència de la crisi econòmica, que afecten especialment a les persones i famílies més vulnerables com també a les rendes mitjanes; i acabant pels greuges que patim com a país per part de l’Estat espanyol. Veure com la nostra nació pateix un dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros, que se’n van i no tornen, mentre que no podem atendre com voldríem determinades polítiques socials. Veure com els recursos que l’Estat ha d’aportar per a l’aplicació de la Llei de la “dependència” es queden molt lluny del 50% que havia de ser –fins ara, només un 20%-. I veure, entre molts d’altres exemples, com l’aportació econòmica del Ministeri de Treball per als centres especials de treball és dràsticament reduïda. Tot això genera desafecció cap a la política i, sovint, als polítics se’ns mira de reüll, amb desconfiança.
 
Però en un moment com l’actual, d’especial dificultat econòmica que incideix directament en el benestar social, és més necessari que mai que les polítiques se centrin en les persones. Han de ser polítiques amb rostre humà. Els polítics hem d’actuar des de la proximitat, posant en el centre de les accions cada persona i les seves necessitats reals.
 
És en aquest sentit, el de la voluntat d’un país de viure millor, que hem decidit que volem decidir el nostre futur. Durant 35 anys, l’Estat espanyol no només no ens ha escoltat sinó que ha escapçat reiteradament la nostra voluntat de ser, la nostra nació.
 
Els catalans i catalanes podem i volem viure millor. Hi tenim dret. I volem dialogar, perquè fer política és dialogar, i dialogar és parlar i escoltar –si només es parla, el que es fa és un monòleg-. Nosaltres no volem construir fronteres, sinó que volem construir un gran país més just i lliure, que tingui uns millors serveis, on s’hi visqui bé, on es protegeixi els més vulnerables i on, en definitiva, com he dit, s’hi facin polítiques que tinguin un rostre humà.