Notícies d'aquests dies: Errejón ha oblidat que a Veneçuela la canalla (la gent en general) es mor de gana, una família ha apallissat el pediatre que no va poder salvar el seu nadó prematur, i s'ha reconegut que les faltes d'ortografia ja arriben al nivell universitari, professors inclosos. No està mal. Però també són aquests dies que ens ofereixen una trista i vacil·lant imatge de les nostres institucions a major glòria de tots els que creuen que l'enemic és l'Estat de dret i no la seva còmoda ignorància i l'aprofitament que en solen fer els governants, sobretot els de la infantil(itzant) esquerra.

I no, la trista figura no ha estat el fet que el Tribunal d'Estrasburg ens hagi dit que hi havia parcialitat en una de les magistrades que van jutjar Otegi en la primera instància penal d'un judici que acabà al Suprem i que en cap mesura qüestiona el Tribunal Europeu pel que fa al fons. La sentència europea (essent el nombre de condemnes a Espanya numèricament inferior a altres països de l'entorn) demostra com l'estat espanyol és de dret, com la cadena de recursos funciona, i com no hem de fer dependre la seva legitimitat del fet que ens agradin o no les seves resolucions. Sols cal recordar que fa pocs dies havia donat la raó a Espanya en relació a la seva negativa a descomptar temps de les condemnes dictades contra individus de la mateixa colla (vegeu ETA) pel ja transcorregut en presons estrangeres. Ara li ha dit que ho ha fet malament no recusant una magistrada; no és el primer cop i no cal patir si no és l'últim.

Però no, la trista figura s'ha donat a partir de les sentències d'anar i tornar (inacceptable giragonsa) del Tribunal suprem sobre l'impost que grava les hipoteques que, de retruc, ha tacat la figura del president del govern espanyol en sortir Sánchez al pas de la sentència de la sala contenciosa que, reunida en ple, ha reprès la línia jurisprudencial que, al llarg de 25 anys i a partir d'un decret del seu antecessor en el càrrec, Felipe González, feia recaure sobre el prestatari hipotecari l'impost d'actes jurídics documentats.

Era tal la marea social d'expectatives que havia generat una sentència que canviava la història, que el president espanyol no ha pogut resistir la temptació de sortir en roda de premsa per recordar que està en la seva mà canviar les lleis i per tant doblegar els jutges. En efecte els jutges estan sotmesos a l'Imperi de la llei i si la llei canvia (que no canvien els governs ans les assemblees legislatives), no hi haurà cap mena d'alternativa al fet de canviar el subjecte passiu de l'impost. Però qui sigui qui pagui no és el rellevant, ni des del punt de vista jurídic, ni menys encara des del punt de vista polític.

L'important és l'actitud, perquè en el fons qui més criticava la judicialització de la política és qui més immediatament ha optat per polititzar la justícia. Amb les seves declaracions sembla arraconar la justícia amb la banca en un lloc indesitjable del qual ell, salvador de la pàtria, ens pot allunyar. I això (irreal, política gestual per a qui s'ho empassa tot sense digerir) li pot reportar un cert favor a curt termini, però no és més que una altra volta a la troca que ofega la credibilitat institucional en un Estat que malgrat els seus defectes, és absolutament equiparable als seus homòlegs occidentals: a l'Anglaterra de Thatcher i de Blair, a la França de Mitterrand i de Sarkozy, a l'Alemanya que va "veure suïcidar-se" membres de la "banda Baader-Meinhof" o a la Itàlia que mai va resoldre el cas Aldo Moro.

Tots ells amb ombres, tots ells perfectibles, tots ells vinculables al dret en la mesura en què la ciutadania mantingui una actitud vigilant i compromesa amb la veritat... el més difícil en un temps de fal·làcies i sofismes, on Maduro, Stalin o el Che poden acabar sent herois imitables, referents seriosos per a una part de la nostra benestant classe política.