Enguany hem tornat al PopArb, el festival que es fa a Arbúcies des de ja fa 10 anys i que es defineix com a “festival de música independent feta a Catalunya”. Com sempre, tot ha estat molt correcte, tant l’ambient que s’hi respira com la puntualitat estricta en la que comencen i acaben els concerts –una puntualitat que, si t’agrada el concert i s’està a punt d’acabar, es converteix en odiosa.
 
La música catalana hi sona amb total normalitat, és a dir, sense que això sigui motiu d’atenció. Per això no s’hi senten consignes polítiques de cap mena, perquè no fan falta. És com si el PopArb ja formés part d’aquest “país normal” que resa la campanya d’Òmnium Cultural. Els grups musicals que allà hi actuen es poden dedicar més a mirar què fan les avantguardes d’arreu del món i a portar-ho a casa, que no pas a haver de pensar estrofes reivindicatives.
           
És clar que si fem un retrat robot del públic, així a ull i sense filar massa prim, hi trobem un públic que ja no és adolescent, de classe mitjana i amb un cert nivell d’estudis. Entre els allà assistents també hi vaig reconèixer poetes, il·lustradors, periodistes i intel·lectuals. És per això que tot flueix i que la catalanitat es dóna per descomptada, perquè aquests són uns sectors on la cultura catalana s’hi ha desenvolupat sense cap tipus de problema.
           
Al Baix Montseny també hem conegut l’altra cara de la moneda. A partir de l’any 2002 van començar a arribar en tromba a l’estació de Sant Celoni joves adolescents d’extraradi amb ganes de gresca i passats de voltes. S’havia obert la discoteca Pont Aeri a Vallgorguina. És aquí on hi ha l’autèntic repte de fer “un país normal”: entre la televisió porqueria, els xandalls llampants, els cotxes tunning i els suspesos en l’etapa educativa obligatòria.