Recentment, ha aparegut en l’escena pública el col·lectiu Nexe Nacional amb el primer número del periòdic L’estat de la nació, una publicació digital amb articles d’anàlisi i reflexió, debats i també entrevistes, com la que fan a la sociolingüista Marina Massaguer. Es tracta d’un material de gran interès per a qui vulgui, sense presses i amb serenor, tenir informació i arguments a propòsit de la realitat actual del nostre país, els reptes que es presenten i les dificultats que ens cal superar.
Nexe d’unió duu, com a targeta de presentació, el subtítol de Pensar la nació des de l’esquerra i vet aquí que aquesta sentència, que en determina la identitat del col·lectiu, ha estat objecte de crítica, si no d’escàndol, per part de determinades persones a les xarxes socials. Es tracta de comentaris que recriminen al col·lectiu en qüestió la condició d’esquerra, tot reivindicant que el pensament nacional ha de fer-se al marge de les ideologies i, en tot cas, només des de l’independentisme. És curiós que els comentaristes en qüestió passin per alt un fet elemental com és que l’independentisme no és, de fet, cap ideologia, ja que hi pot haver -i hi ha- independentistes de totes les ideologies polítiques.
En general, pel que m’ha semblat veure, les crítiques a la identitat esquerrana del col·lectiu procedeixen de persones que no s’identifiquen amb aquest espai de pensament. I els retrets es limiten a dir que no es tracta de dreta o d’esquerra, sinó que hi ha d’haver un pensament nacional per damunt dels posicionaments ideològics. Són, en definitiva, catalans que, ben legítimament, no es consideren d’esquerra, però als quals incomoda no presentar-se com a ciutadans de dreta. O si es vol, de centredreta, per no dir de centre, però en cap cas d’esquerra.
És ben curiós que, en aquest país, ningú no vol ser titllat com algú de dreta. És un qualificatiu que incomoda, que no queda bé i que fa de mal dur atribuït a un mateix. Recordo com als inicis de procés, hi havia una mena de competició entre els dos partits independentistes més votats per veure qui era més socialdemòcrata i, fins i tot, tinc presents les declaracions d’una política del moment dient que el seu partit sempre havia estat socialdemòcrata, però que no ho deia, com si fos un secret, no fos cas que, al final, s’acabés sabent... Sincerament, això de “socialdemòcrata”, personalment, mai no m’ha fet ni fred ni calor i no m’hi he vist representat en l’adjectiu, potser perquè, 50 anys enrere, quan militava al PSAN, això de ser socialdemòcrata estava molt mal vist perquè era tingut com una posició dretana.
No hi ha congressos, ni simposis, ni col·loquis, ni jornades, ni conferències, ni debats amb enunciats com ara La dreta i el futur del país, potser perquè, ofegats per l’estètica, ser de dreta, a casa nostra, no queda bé. Fer polítiques de dreta i mantenir posicions decantades cap a aquesta banda ja és més normal, però reconèixer que se n’és, això no, això ja és tota una altra cosa. En canvi, l’esquerra, sobretot l’esquerra sushi, amb un llenguatge especialitzat i reivindicacions sectorials i puntuals tan legítimes com allunyades dels problemes diaris i de les primeres necessitats dels sectors populars, acostuma a fer-ne ostentació pública, sovint exhibida des d’una superioritat moral que té els peus de fang perquè la pràctica política i institucional desmenteix sovint la seva condició d’esquerra pels interessos als quals acaba sotmetent-se.
En el nostre país, d’altra banda, es produeix un fenomen força singular en l’adjudicació dels termes dreta i esquerra. Hi ha molta gent, aquí, que es pensa que és molt d’esquerres, simplement perquè és molt catalanista o independentista, tot i que, en canvi, en l’àmbit estrictament social, democràtic o del medi ambient sostingui, normalment, posicions clarament conservadores pel que fa a la fiscalitat, la legislació laboral, els drets socials (educació, salut, habitatge, pensions, dependència, etc.), la transparència en la gestió pública o les mesures ecològiques. Alhora, tenim tendència a qualificar de molt de dreta o, directament, de fatxes aquells que, des de posicions ideològiques de dreta o d’esquerra, són, ras i curt, anticatalans, contraris a la nostra existència nacional com a poble i que no poden amagar la seva xenofòbia anticatalana, per més que alcin el puny, cantin la Internacional o vagin a missa els diumenges i festes de precepte.
En fi, una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques, des de totes. I ningú no ha de renunciar a la seva ideologia política per pensar la pròpia nació i reflexionar sobre com millorar-la, fer-la avançar positivament en tots els àmbits i aconseguir que hi hagi una prosperitat general. Benvingudes, doncs, totes les reflexions sobre la nació catalana plantejades des de tots els matisos de pensament possibles: conservadors, democristians, liberals, centristes, socialdemòcrates, socialistes, comunistes, anarquistes, ecologistes, ciclistes, vegetarians, maçons, esperantistes, cooperativistes, naturistes, comunitats de veïns, antics companys d’institut i altres grups de WhatsApp. Tot sigui per la causa...