Ja se sap: amics, enemics i companys de partit. Els partits polítics són entitats plenes d'éssers humans, que són els artefactes de la Creació més increïbles: sigui per la creació de bellesa o sigui per l'odi i la covardia. Els catalans som molt humans. Encara estem de ressaca de l'afer de la gravació parcial d'una conversa a David Bonvehí i Torras, coordinador d'organització del Partit Demòcrata, en una reunió amb militants. Un polític comentant estratègies polítiques, molta novetat.

Els fets són coneguts. Uns membres d'un altre partit creuen que poden treure suc de les paraules de Bonvehí unes taules més enllà (d'una part del que diu sense el context adient). Aquesta gravació es guarda uns dies i es filtra adequadament perquè es doni a conèixer el mateix dia que es publiqui una entrevista a un dirigent del partit presumptament interessat en castigar Bonvehí. Ben lligat. És una tàctica molt antiga. Tot presumptament. Perquè malgrat que tenim tots els noms i cognoms només apareixen els d'una persona: David Bonvehí i Torras. Crec que el senyor Bonvehí i el partit que representa haurien de treure's algun complex del damunt: pensar no és dolent, sovint és inclús bo, sobretot quan ningú més ho fa.

La CUP fa uns mesos va posar a votació dels seus militants/seguidors diverses opcions de full de ruta sobre el procés. Legítim i visca la democràcia. De fet, diuen que si hi tornen a haver "eleccions autonòmiques" no es presentaran. Tenen alternatives. Ben fet, de bon polític. Bonvehí, i el Partit Demòcrata, contemplen totes les opcions possibles. Només faltaria! I de nou és un membre del Partit Demòcrata (l'antiga Convergència diuen als mitjans, ai!) qui queda empantanat. Ja ho sabeu allò dels polítics inhabilitats? Sí, tots amb nom i cognoms.  

Sovint posem en valor la societat civil, l'activisme anònim i el soldat desconegut. D'acord. Però no tenim prou respecte pels servidors de la cosa pública. I més en dies com avui en que els herois ho són al Twitter. A mi no m'enganyen. Jo vull més política i menys Ibex35. Nom i cognoms, és la clau.

Ens agrada fer el Sálvame. Ens agrada creure que no estem tan lluny de House of Cards o dels Mèdici. No vaig néixer ahir i sé com va el món. No és net que et gravin, no. "No es corriente pero es lo normal", com deia aquell. El que és greu és que no valorem que hi ha qui es juga la cara. Ser polític -de qualsevol partit- avui a Catalunya és un esport de risc. Hi ha el tertulià cafre que manté que això del procés independentista és per mantenir la "paguita" dels diputats i polítics diversos. No surt a compte, però l'ideal és gran i l'hora és greu.  

Posar la cara és posar nom i cognoms, que et votin (o no) i estar sota el focus. La valentia de despatxos de capital és miserable. La política partidista ha d'existir, i tant, però pensem en guanyar la Lliga i no només en un partit. Aquestes batalletes són lamentables i només fan que distreure el personal. Anem al que hem d'anar: a fer el referèndum. I sí, i sobretot, amb en David Bonvehí i tots aquells que cada dia construeixen la república amb noms i cognoms: gràcies.