Abocats ja a aquest estiu predestinat a ser el més tòrrid de la història, la incertesa i el desconcert polític semblen més acusats que mai. Alguns partits d’obediència catalana semblen entossudits a revifar un procés -i uns líders- sense cap mena de dubtes acabat, si més no en els paràmetres que van ser possibles en el cicle electoral iniciat el 2015: recorden, victòria de Junts pel Sí, 1.616.962 vots, el 39,4%, més del doble de la segona força política (Ciutadans) i més del triple de la tercera (PSC). I, encara, 335.520 vots de la CUP i 102.594 d’Unió. En conjunt, un 50,1% del total de vots i 72 escons. I la culminació, l’indubtable èxit de l’1-O. Un èxit de cohesió, coordinació i participació ciutadana en el referèndum. Era l’oportunitat per forçar, amb la connivència de la UE, una negociació amb el govern espanyol sobre la possibilitat de celebrar un referèndum acordat.
Però la declaració unilateral d’independència (DUI) del 27 d’octubre va posar al descobert una sèrie d’erros que van malmetre aquella possibilitat. La DUI té lloc sense una majoria social suficient, en un context geopolític a la UE molt advers arran de les conseqüències del referèndum del Brexit del juny de 2016 i, per tant, sense els suports internacionals de que van gaudir els processos independentistes resultants de la implosió de l’URSS i de Iugoslàvia i, finalment, es va menystenir -o es va pecar d’ingenuïtat- la capacitat de resposta coercitiva de l’estat espanyol. Després, la repressió -presó i exili- van fer la resta fins que un cert i progressiu desencís han acabat fent forat en les opcions independentistes, tan d’esquerres (CUP), com de centreesquerra (ERC), com de centredreta (Junts).
Desencís que s’ha manifestat en forma d’abstencionisme. En efecte, en comparació els resultats de 2017, unes eleccions que marquen un màxim absolut de participació (81,9%) realitzades sota les restriccions imposades per l’article 155, els tres partits independentistes han passat de sumar més de 2.063.000 vots, el 47,3% del total i 70 escons (2 menys que el 2015 quan ERC i CiU van concórrer sota la llista conjunta de Junts pel Sí, però encara 2 escons per damunt de la majoria absoluta) als 1.229.881 del passat 12 de maig amb una participació del 57,9% (1.358.909 el 2021 amb una participació del 53,6%).
En definitiva, A les darreres eleccions la suma dels vots de Junts, ERC i la CUP representen el 39,1% del total, que no és poc, però si insuficient per formar govern en cas que es posessin d’acord, cosa que tampoc seria gens fàcil donades les desavinences i enfrontaments actuals. Tampoc són suficients els 27,7% dels vots i els 42 escons obtinguts pel PSC. Així doncs, els resultats del passat 12 de maig només deixen com a possibilitat un govern transversal amb participació de forces dels dos grans blocs, ideològic i identitari. En l’eix nacional la formació d’un govern de Junts (35 escons) liderat pel president Carles Puigdemont i amb la participació d’ERC i la CUP només seria viable amb la improbable, per no dir impossible, abstenció del PSC.
I és per això que Junts fia totes les seves possibilitats a una repetició electoral, que, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), no donaria uns resultats gaire diferents dels actuals. L’eix d’esquerres (PSC, ERC, Comuns) és l'única suma que arriba al mínim de 68 escons que configuren la majoria absoluta, ni un més, ni un menys, de tal manera que una repetició electoral podria conduir, fins i tot, a un bloqueig total només que el conjunt de les tres forces sumessin un escó menys que els que tenen actualment.
I aquesta és la disjuntiva -facilitar o no la investidura de Salvador Illa- que avui dia només ERC pot resoldre. Una ERC molt disminuïda pels resultats electorals, per la incertesa que desperta sempre un període previ a un congrés que ha de rellevar la direcció i per un afer intern més que qüestionable: el cas dels cartells contra els germans Maragall, que vinculaven l’alzheimer de Pasqual Maragall amb el seu germà Ernest en plena campanya de les eleccions municipals quan aquest era el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest afer ha posat al descobert que les clavegueres i el joc brut no són només patrimoni del govern espanyol, sinó que, digueu-me ingenu, com una epidèmia, s’han estès també en altres àmbits i espais de la vida política. I de la resposta que ha donat ERC, tard i malament, assenyalar que no n’hi ha prou a denunciar el quan i qui, sinó que manca explicar el perquè, quin sentit tenia una operació de bandera falsa contra el candidat d’ERC i, encara cal anar més lluny, perquè necessita i ha creat ERC una estructura B destinada a fer operacions de bandera falsa. Així no, així no s’ajuda a ampliar la base del republicanisme i dels partidaris del dret a decidir.
Ahir, l’executiva d’ERC va necessitar més de deu hores per donar llum verda al preacord al qual havia arribat l’equip negociador amb el PSC per investir president Salvador Illa i que sotmetrà a l’aprovació de la militància. Com es publica avui a Nació, el preacord passa per un "concert econòmic solidari" i per potenciar la llengua catalana. Més enllà de les qüestions ja negociades o que es donen per tancades (dotació pressupostària per a Rodalies, presència del català a les institucions europees, més recursos per beques i recerca, condonació de part de deute en mans del Fons de Liquidació Autonòmica) i de seguir avançant en la negociació per poder dur a terme un referèndum acordat amb la creació d’una Convenció Nacional per la resolució del conflicte polític, que presidirà ERC i en què s’espera que participi el PSC, i quines resolucions seran sotmeses a la votació de la ciutadania, la clau de la negociació ha estat el traspàs de tots els impostos (gestió, recaptació i liquidació), el denominat finançament singular que s’ha concretat en el mencionat concert econòmic solidari.
El principal obstacle era -i en part segueix sent- com garantir el compliment de l’acord per part del govern espanyol ara que governa el PSOE i en un futur quan pot governar el PP i quan, a més, de manera immediata ja no es formarà part del Govern de la Generalitat. Per això s’exigeix el compromís del ministeri d’Hisenda i per escrit del govern de Pedro Sánchez i atès que aquest, com tot el govern espanyol, es troba al bell mig d’un cada cop més evident d’intent de cop d'estat o d’una rebel·lió judicial (o de determinats jutges), caldria exigir també garanties del retorn immediat en llibertat i sense càrrecs de tots els exiliats i imputats als que s’ha rebutjat l’aplicació de la llei d’amnistia. Com manifestava en una entrevista recent la secretària general d’ERC Marta Rovira, no és un acord per fer president Salvador Illa, sinó per avançar en l’autogovern de Catalunya i, després, ERC passa a l’oposició.
En fi, com escrivia Joan J. Queralt en una carta oberta adreçada als militants, simpatitzants i votants d’ERC la decisió "és un gripau i dels grossos" que cal resoldre de manera "reflexiva, ponderada i no emocional" trobant la "combinació exacta entre el seny i la rauxa". Esperem que el verí del gripau resulti innocu.