Un cop consumat el trencament del govern de coalició amb Junts, Esquerra Republicana va prendre la decisió un pèl temerària de governar en solitari amb només 33 diputats al Parlament. Una jugada arriscada que necessitava d’un instrument clau per navegar amb unes garanties mínimes d’èxit durant la resta de la legislatura: uns pressupostos.

Negociar i aprovar uns comptes públics amb només 33 escons és un mèrit indiscutible d’Aragonès, tot i que el preu polític que ha hagut de pagar per aconseguir-lo ha estat certament elevat. Sigui com sigui, ara compta amb les eines per poder esgotar la legislatura i demostrar a l’electorat propi i aliè que Esquerra Republicana és un partit de govern solvent i eficaç.

És una aposta arriscada que no tindrà mitges tintes: o li sortirà molt bé, o molt malament. Veurem dos anys de gestió de govern on el Parlament quedarà relegat a un segon pla, car les possibilitats d’aconseguir acords seran cada cop més complicades per Esquerra, i les dificultats aniran augmentant amb la proximitat de les eleccions. 

L’aprovació dels pressupostos ha mostrat blocs antinaturals que no responen a les lògiques polítiques consolidades a partir de la segona dècada del segle. El bloc del sí ha agrupat Esquerra, Comuns i el PSC. Els d’Aragonès han hagut d’empassar-se l’orgull i acordar els comptes amb el partit del 155 que “aplaudia amb les orelles” la repressió, en paraules del propi Junqueras. El bloc del no és encara més esperpèntic, amb Junts i la CUP votant al costat de Vox, el PP i Ciutadans. 

És evident que l’independentisme passa per una gran crisi i que la unitat és avui una quimera, però no és menys cert que els blocs que hem vist en l’aprovació dels comptes no es correspon a la lògica que continua dominant la política del país, que encara respon a l’eix nacional per sobre de qualsevol altra consideració. La lluita per la hegemonia dins l’independentisme és instrumental per al somni humit de l’unionisme de tornar a ocupar ambdues bandes de la Plaça de Sant Jaume.

Si no hi ha cap daltabaix, no hi haurà eleccions nacionals abans de dos anys, i en política catalana dos anys són una eternitat. Poden passar moltes coses, i factors interns i externs diversos poden canviar els equilibris precaris actuals. Tanmateix, qui té les millors cartes en la partida que comença avui i s’acaba en 2024 és Esquerra Republicana. Té un bo pressupost que pot prorrogar sense dificultats, els compromisos amb el PSC per les infraestructures són poca cosa més que manifestacions de voluntat inconcretes, i té les mans lliures per aplicar el seu programa de govern durant dos anys llargs. Haurà de driblar, això sí, un Parlament en contra, però no sembla una missió impossible.