No és una sensació. Aquest any 2018 ha plogut més del que és normal. L’Observatori Fabra ha registrat el primer quadrimestre d’aquest any com a molt plujós; una circumstància inusual (només ha passat nou vegades en aquests 104 anys de registres i l’últim cop va ser el 1996). Per exemple, la pluja recollida aquest 2018 el converteix en el tercer any més plujós des de 1914. A finals de maig, la precipitació acumulada se situava en els 394 l/m2, situació que supera el conjunt de pluges recollides l’any 2015, el més sec.

Així, en conjunt, els primers mesos de l’any han portat pluges abundants a les comarques de Barcelona, especialment, i això a vegades sembla que parli pel conjunt del país. Però les precipitacions s’han repartit de forma desigual i, per exemple, si al Pirineu han estat quantioses, no ho han estat tant al sud i al nord-est. En conseqüència, els pantans no s’han començat a omplir fins a l’efecte del desgel i els de Siurana o Riudecanyes encara es troben per sota del 50%.

Això ens podria fer parlar d’una primavera fresca i poc calorosa, però les dades tampoc són ben bé així. Mentre la pluja ha mantingut la temperatura per sota la mitjana en indrets com Pirineu, Prepirineu, Priorat, Anoia o Baix Penedès, ha estat més alta del que és normal a Lleida, al Litoral o al Berguedà.

Tot això per dir que, malgrat ens ho sembli i els camps siguin verds i plens de paparoles, no hem deixat d’avançar cap a un clima de sequera, per efecte del canvi climàtic. És a dir, l’amenaça del canvi climàtic, no ha desaparegut.

Doncs a Espanya, igual. La tempesta política iniciada a finals de l’any passat ha deixat una primavera inestable que ha provocat la caiguda del govern de M.Rajoy, contra pronòstic i amb tota desencert en la previsió dels fets. Però que marxi Rajoy i el PP no vol dir que l’Estat no es quedi.

I el que es queda és un Estat que té un conflicte obert amb Catalunya i una marc basat en la judicialització, per substitució de l’acció política. La carambola de Pedro Sánchez ha estat imprevista. Però a hores d’ara ja sap que el problema català no és una tamborinada. Si Sánchez aspira a ser alguna cosa més que l’home dels “efectes sorpresa” haurà d’arremangar-se i encarrilar un escenari de diàleg. Perquè una sola flor tampoc fa estiu.