Problemes locals, solucions globals
«L’Estat espanyol, abans de valorar la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, posa per davant la inqüestionable unitat territorial»
Ara a portada
-
Societat Més romana que espanyola: l'Església catalana, davant del Vaticà post-Francesc Pep Martí i Vallverdú
-
Internacional «Vladímir, para!»: Trump exigeix a Putin que signi ja un acord de pau després de l'atac rus a Kíiv Redacció
-
-
-
Política Un altre triple salt mortal de Sánchez: fer de la necessitat virtut amb la despesa militar Tania Tapia Díaz

- Carme Vidalhuguet
- Doctora en Filologia
16 de gener de 2020
És innegable que les accions i les actuacions de Trump, l’extrema dreta a Europa que no para de créixer i els populismes que tampoc no s’aturen obliguen la justícia internacional a no parar. I el vell continent té un gran dilema perquè el tema de la immigració afecta el vot. Però, és clar, ¿on va la gent que vol un lloc per viure més dignament que el món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, en primer lloc. I en un món com el que ens ha tocat viure, on la informació flueix tan ràpid, la gent es mou amb celeritat.
Però ningú, ni autòctons ni migrants, volen veure vulnerats els seus drets. I potser perquè les normes no sempre regeixen, és que sempre trobem graus d’injustícia. A l’amenaça d’Estat islàmic, posem per cas: l’alternativa són les intervencions militars? Diria que no. L’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial.
I Europa no lidera. Què passa quan França rep un cop d’Estat Islàmic? Doncs que envia avions a bombardejar el territori un parell de dies i se’n va. Gran Bretanya es debat entre si bombardeja o no, però el que no busca és una alternativa. Quin és, doncs, el pla que té Europa per fer front al terrorisme internacional? Diu Moreno Ocampo, que va ser fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional i professor a Harvard, que la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre estats. I no ho és. Les guerres no resolen el problema. I ho sabem. L’exacerben.
El que segurament cal, en un món on tot és tan global, és també un control global. Fer servir, arreu, la justícia, per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És la qualitat democràtica i de drets humans, doncs, el que sustenta la pau i el benestar. Al món. Però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per Espanya.
Per Espanya? Sí, perquè les democràcies assentades quan parlen de drets humans no parlen del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el propi sistema democràtic. I doncs? Doncs l’Estat espanyol, abans de valorar la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, posa per davant la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I aquí els alts tribunals s’havien d’haver plantat.
Avui, el govern Sánchez no pot sortir dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no ha defensat la separació de poders de l'Estat. És per això que és del tot legítim que, en aquest món de solucions globals, Catalunya faci sentir la seva veu a Europa i al món només perquè li sigui reconegut el dret a decidir.
Però ningú, ni autòctons ni migrants, volen veure vulnerats els seus drets. I potser perquè les normes no sempre regeixen, és que sempre trobem graus d’injustícia. A l’amenaça d’Estat islàmic, posem per cas: l’alternativa són les intervencions militars? Diria que no. L’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial.
I Europa no lidera. Què passa quan França rep un cop d’Estat Islàmic? Doncs que envia avions a bombardejar el territori un parell de dies i se’n va. Gran Bretanya es debat entre si bombardeja o no, però el que no busca és una alternativa. Quin és, doncs, el pla que té Europa per fer front al terrorisme internacional? Diu Moreno Ocampo, que va ser fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional i professor a Harvard, que la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre estats. I no ho és. Les guerres no resolen el problema. I ho sabem. L’exacerben.
El que segurament cal, en un món on tot és tan global, és també un control global. Fer servir, arreu, la justícia, per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És la qualitat democràtica i de drets humans, doncs, el que sustenta la pau i el benestar. Al món. Però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per Espanya.
Per Espanya? Sí, perquè les democràcies assentades quan parlen de drets humans no parlen del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el propi sistema democràtic. I doncs? Doncs l’Estat espanyol, abans de valorar la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, posa per davant la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I aquí els alts tribunals s’havien d’haver plantat.
Avui, el govern Sánchez no pot sortir dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no ha defensat la separació de poders de l'Estat. És per això que és del tot legítim que, en aquest món de solucions globals, Catalunya faci sentir la seva veu a Europa i al món només perquè li sigui reconegut el dret a decidir.