Les eleccions italianes han tornat a mostrar el rebuig de milions de ciutadans cap al sistema polític tradicional. La victòria del Movimento Cinco Stelle i la Lega és incontestable. Històrica, probablement amb la derrota total dels partits de Berlusconi i Renzi. Els italians han votat massivament un partit antielits i un altre antiimmigració. Els dos antieuro. Per si fos poc, del mapa electoral ha sorgit un país partit literalment en dos.

Ha estat comú durant anys en les anàlisis sobre el regionalisme fer molt èmfasi en el nord. La força de la Lega Norte en la seva forma federalista original i la tradició històriques de les petites repúbliques i les ciutats-estat n’ha estat probablement el motiu. Amb tot és indefugible constatar que el descontentament al sud és gegantí, i encara que de moment no adopta posicions regionalistes, no és descartable que la falta de solucions els porti a reclamar més poder pels seus territoris. Recordem sempre que la unificació italiana es va consumar fa només 150 anys com una invasió militar piemontesa del sud.

El vot pentastellato ha estat massiu al Mezzogiorno, Sicília i Sardenya, superant el 50% en molts indrets (veure mapa). Després del fracàs estrepitós de la reforma centralitzadora de Renzi l’any passat, ha arribat el moment en què el sud d’Itàlia comença a entonar el seu Roma Ladrona particular? Fins i tot l’autoritat fiscal espanyola admet que els països més descentralitzats són aquells on el creixement econòmic convergeix més entre territoris, i la falta de sobirania per a desenvolupar polítiques pròpies és de ben segur una de les (múltiples) causes de la decadència del sud italià. La Campània, Sicília, Puglia i Calàbria tenen una renda per càpita més baixa que quasi tot Grècia.

El jacobinisme italià, que no té cap mania en menystenir i tractar de dialecte les llengües de la península, arriba fins al punt que un mercat laboral amb la negociació col·lectiva centralitzada força els treballadors del sud a competir amb els mateixos salaris que el nord malgrat ser menys productius i tenir pitjors infraestructures, fent més costosa encara la inversió en territoris que ja arrosseguen el pes feixuc de les màfies. L’euro, que no permet recórrer a les devaluacions per guanyar competitivitat, potser farà que països com Itàlia hagin de triar en els propers anys si prefereixen federalitzar-se internament o sortir de la moneda única.

La realitat és que les zones que estan allunyades de la seva capital pateixen cada cop més les conseqüències de no tenir sobirania. “La revenja dels llocs que no importen” en diuen ara. No ho veiem només a Itàlia. The Economist publicava fa uns dies un article on explicava que un dels grans consensos que estan sorgint del Brexit, és que tant (o més) que un vot contra la UE va ser un vot contra l’hipercentralisme de Londres que arruïna les seves pròpies regions. El Financial Times va dir quelcom similar fa un temps.

La realitat és que si no hi ha marxa enrere del Brexit, no és perquè els anglesos hagin enfollit contra el món, sinó perquè als partits britànics ja els va bé distreure els votants amb Europa per a que no analitzin en excés com els perjudica el Londres capital. Londres no només xucla més de la meitat de la inversió estrangera al país, sinó que també rep el doble d’inversió pública per càpita que la resta de territoris. A més, l’austeritat ha estat aplicada de forma asimètrica des de l’època de Thatcher, amb un grau de retallades a nivell municipal relativament major que a nivell del govern central.

Per altra banda tampoc és cap sorpresa que a Hong Kong el moviment autodeterminista estigui agafant força. Des de la seva reentrada a la Xina, la força relativa de Hong-Kong ha minvat envers Shanghai o Singapur, i l’auge de Xi Jinping no només apunta cap a un refermament autoritari, sinó també del centralisme de Beijing.

En el terreny econòmic, mentre s’alimenta la concentració bancària en grups cada cop més grans, la evidència empírica demostra que els petits bancs presten més a les PIMEs del seu territori que no pas els grans bancs estatals o les filials estrangeres. A més, com menys bancs hi ha, més poder tenen els governs centralitzats per xuclar-ne el crèdit.

La realitat és que quan el poder és massa llunyà de la gent, les coses es torcen. El Brexit i l’auge antiestablishment a Itàlia insinuen que ni la globalització ni la UE no sobreviuran la ira de les urnes si no s’acompanyen amb un augment de la descentralització dels Estats.

Per tot plegat és tan important el què passa a Catalunya. Els propers anys i dècades el gran debat serà com es reparteix el poder, més que no pas com es redistribueix la riquesa. Com podem veure, al segle XXI tenir un cert grau de sobirania tindrà un paper fonamental com a vertebrador de la forca econòmica d’un país o una regió. Les federacions com Suïssa i Alemanya així com els països petits marquen el camí d’una prosperitat i un progrés territorialment homogenis. El centralisme d’Itàlia, Espanya, Franca o Anglaterra auguren la ruïna de molts a canvi de la glòria de la capital-nació.

Al segle XXI la sobirania i la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles no són ni un caprici ni una moda passatgera, sinó un instrument bàsic de progrés econòmic i social.

Articles relacionats del mateix autor:

- Referèndum Renzi: més centralista que reformista
- El centralisme de Londres ha provocat el Brexit?