Tot i que en la voràgine informativa els darrers dies sembla que ha quedat en un segon pla, durant aquesta crisi han emergit les temptacions del govern de fer una legislació especial contra la desinformació i les anomenades fake news. El CIS va fer una pregunta enrevessada i dissenyada expressament per obtenir respostes favorables al control de la informació, i hem llegit aquests dies diversos membres del govern espanyol i dels partits que hi donen suport defensant la necessitat d'una legislació que prohibeixi la difusió de les notícies falses. Fins i tot persones tan compromeses amb els drets i llibertats com Jaume Asens han defensat obertament la necessitat d'aquesta mena de legislació.

Des del meu punt de vista, fer aquest plantejament -i especialment des de l'esquerra- és una idea terrible. Donaré tres raons.

La primera és la més general, de principi. El punt de partida és evident i àmpliament compartit: perquè la democràcia funcioni bé, cal preservar la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió, com a dret fonamental, hauria de tenir les mínimes restriccions possibles. Podem pensar que com a societat potser estaríem millor, de vegades, si es limités l'expressió d'algunes idees, com les que poden ser causants directes de violència contra les persones, les que poden tenir conseqüències negatives per la salut pública.

Ara bé, la dificultat per articular aquest principi és evident: no és obvi ni com es defineix quines són les idees que cal prohibir, qui ho decideix i qui aplica els criteris. Difícilment hi haurà consens. I aquesta no és una qüestió que es pugui resoldre fàcilment per la regla de la majoria, perquè aquests drets estan pensats precisament per defensar i protegir les minories.

D'alguna manera, el dilema que planteja aquesta situació és entre el que en estadística s'anomena error de tipus I (o fals positiu) i error de tipus II (o fals negatiu). És fàcil d'entendre: Suposem que hi ha dos tipus d'idees: les legítimes i les perilloses. En un món ideal, prohibiríem sempre la difusió d'idees perilloses, i garantiríem sempre la lliure expressió de les idees legítimes. Però com que és difícil identificar quines idees són perilloses i quines són legítimes, és lògic esperar que en aquest procés hi haurà errors, que ens portaran bé a prohibir idees legítimes, o bé a permetre idees perilloses.

El dilema, per tant, és si preferim garantir que no circuli cap idea perillosa, encara que de vegades en prohibim alguna de legítima (error de tipus I), o si preferim garantir que mai es prohibeix l'expressió de cap idea legítima, encara que se'ns escapin idees perilloses (error de tipus II).

Fa l'efecte que, en aquest cas, és molt millor per la democràcia córrer el risc dels errors de tipus II i permetre la circulació d'idees indesitjables, per tal de blindar la llibertat d'expressió de les idees legítimes, que no pas prohibir idees legítimes per garantir-nos que no se'ns escapa cap de perillosa. Quan circula una idea perillosa, es pot mirar de contrarestar, però quan prohibim l'expressió d'una idea legítima estem afeblint i fent petita la democràcia.

La segona raó té a veure amb l'aplicació pràctica de la idea a Espanya. Fa l'efecte que el PSOE i Podemos, quan fan aquestes propostes, treballen com si haguessin de governar sempre. Però no és probable que sigui així. I de fet és ben plausible que ens trobem en poc temps amb una majoria de la dreta a Espanya. I la tradició democràtica de la dreta espanyola és, per dir-ho d'alguna manera, feble i precària.

Si a això hi sumem el caràcter clarament conservador o reaccionari del poder judicial i de les forces de seguretat, sembla poc intel·ligent plantejar mesures que els puguin permetre restringir llibertats fonamentals. No cal ser massa espavilat per veure que qualsevol legislació que permeti limitar la llibertat d'expressió serà utilitzada, tard o d'hora, en contra d'alguns dels que ara la promouen.

Finalment, la tercera raó és que aquesta legislació difícilment aconseguirà els seus objectius. La història és plena de casos en què la prohibició d'una idea ha contribuït a fer-la circular més. I més aviat tendeix a reforçar les creences dels seguidors d'aquestes idees. Amb el coneixement acumulat que tenim sobre com processem la informació política, seria possible i més efectiu dissenyar polítiques pensades per contrarestar la informació falsa en matèria de salut, per exemple.

El recurs al codi penal està molt arrelat en una determinada tradició jurídica espanyola, però vista l'experiència dels abusos recents dels delictes d'odi, de l'enaltiment del terrorisme o de les injúries a la Corona, entre d'altres, no sembla que sigui gaire intel·ligent afegir nous instruments perquè els jutges persegueixin la lliure expressió de les idees que considerin falses o perilloses.