Les esperances d'un empat entre les forces de la dreta i les de l'esquerra al Congrés espanyol que donés les claus de la governabilitat de l'espai als partits independentistes s'ha esvait abans de l'inici de la campanya electoral del 28A, després de les declaracions del ministre i secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos.

Resulta que l'eix esquerra-dreta, a la política espanyola, va sempre darrera de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, bé suprem que cap preservar, àdhuc a costa de les pròpies conviccions ideològiques. L'Estat és una democràcia de baixa intensitat que funciona relativament bé fins que s'activa el gen de l'Espanya unida. L'Estat de dret i les llibertats fonamentals són posats en stand-by fins que el perill de fractura s'esvaeixi.

Després dels comicis andaluces i l'avançament electoral de Pedro Sánchez, es va perfilar un escenari on dos blocs es disputarien l'hegemonia a Espanya: la dreta PP-Cs-Vox, per una banda, i l'esquerra PSOE-Podemos amb el suport dels partits perifèrics, per l'altra. En aquest escenari, els partits catalans tindrien un poder negociador important davant de Sánchez.

Com en el conte de la lletera, la gerra s'ha trencat abans d'arribar al mercat. El ministre Ávalos s'ha encarregat d'aclarir que l'eix dreta-esquerra cedeix si el que hi ha en joc és la unitat d'Espanya, car és ​"sempre preferible" el partit taronja que el de formacions que qüestionen "la unitat d'Espanya i el marc constitucional"​. ​Ábalos diu que els socialistes no posen "cap veto ni condició" a Rivera​. Més clar, impossible.

"Ciudadanos ha deixat clar que no pactarà amb el PSOE", em dirà el lector informat de NacióDigital. És cert. Ara bé, ens juguem un pèsol que el partit de Rivera canviarà ràpidament de parer si l'aritmètica parlamentària ho permet? L'argument serà de calaix: pactaran amb Sánchez per assegurar-se que no es vendrà als independentistes. Ells seran la garantia de la unitat d'Espanya. 

Amb aquest panorama, sembla evident que els temps en que els partits catalans eren decisius per a formar govern a Espanya, i el peix al cove bellugava la cua amb entusiasme, han passat a la història. Els partits espanyols han decidit que qualsvol aritmètica és millor que un acord amb els independentistes. Rajoy i Sánchez han demostrat que es pot governar Espanya sense els catalans. 

Aleshores, quin sentit té votar en les eleccions estatals, si la capacitat d'influència dels catalans s'ha esvaït? Doncs té més sentit que mai. És imprescindible que l'independentisme guanyi totes les convocatòries electorals d'enguany, i que el món vegi que el múscul del moviment es manté intacte, que la majoria es consolida i que la repressió no serveix per desarticular la voluntat de fer de Catalunya un estat independent. Què passarà després, si aquesta fita triple s'aconsegueix, és una altra història, que encara s'ha d'escriure.