No van ser poques les persones que van somriure, obertament, sense amagar la seva satisfacció per la victòria de Pedro Sánchez a les primàries del PSOE o, potser, fóra més adequat de dir que van fer-ho per la derrota de Susana Díaz i tot allò que se suposava que aquesta representava: l’Espanya més rància, el paternalisme polític, l’anticatalanisme matusser, la política sense ideologia, l’ambició de poder, l’ús de l’aparell del partit per a mantenir el statu quo i la situació actual de privilegis, etc. La veritat no és pas que el tal Sánchez suscités un entusiasme cosa de no dir, però la seva actitud contrària al lliurament del seu partit al PP de Rajoy amb armes i bagatges, el linxament de què va ser objecte pels instal·ladíssims barons del seu partit o el cant de La Internacional puny enlaire com en els millors temps, van fer pensar en un cert viratge del PSOE cap a posicions més progressistes i democràtiques. Aquí, a més, van ser ben rebudes les seves afirmacions qualificant Catalunya de nació, per més que sonessin a oportunistes i poc creïbles. Aviat va haver d’aigualir el fervor catalanesc rebaixant-ne el qualificatiu de nació al concepte de nació cultural, no pas de nació política, en constatar els límits reals de la cultura plurinacional del primer partit de l’esquerra espanyola. Tanmateix, no han hagut de passar gaires dies perquè Pedro Sánchez truqui a Rajoy per a deixar-li clara la posició dels socialistes contra el referèndum d’autodeterminació a Catalunya i posar-se a les seves ordres en aquest tema. El miratge de renovació del nou –nou?- líder socialista, doncs, ha durat de nadal a sant Esteve.

Però hi va haver uns altres temps en què el PSOE defensava l’autodeterminació i l’incloïa com un dels punts bàsics del seu ideari polític. Efectivament, de l’11 a l13 d’octubre de 1974, a Suresnes, a tocar de París, el 26è congrés d’aquest partit aprovà una resolució favorable a aquesta  causa democràtica de respecte a la voluntat dels pobles. Allà, sota el nou lideratge d’Isidoro (Felipe González) i Andrés (Alfonso Guerra), amb el suport dels noms més destacats de la socialdemocràcia europea, el seu partit aprovà una “resolució sobre nacionalitats i regions”, l’onzena, que deia: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español.” Aquesta posició, reiterada al congrés següent, ja a Madrid el desembre de 1976, va ser, justament, un dels punts forts exhibits pels socialistes per a no arribar a acords amb els comunistes en els organisme unitaris espanyols, amb el pretext que aquests el rebutjaven.

En l’acord fundacional del PSC (PSC-C, PSC-R i federació Catalana del PSOE), conegut com a Pacte d’Abril, el 1977, hi figurava també “El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’estat espanyol” i, com era habitual a l’època, s’emprava el terme “estat espanyol” en comptes de “nació espanyola” o, simplement, ”Espanya”. Però aquell mateix any, la parella sevillana de Suresnes ja confirmava l’ús oportunista de l’estratègia autodeterminista, pur instrument antifranquista i prou,  en reduir el seu concepte d’autodeterminació a la creació de simples “poders autonòmics a les nacionalitats i regions”, en el seu llibre Partido Socialista Obrero Español, tota una declaració de principis, doncs. Malgrat tot, aquell any, el líder socialista basc Txiki Benegas encara encapçalava una manifestació on apareixia rere una pancarta amb el lema “Nazional Autonomi Estatutoa Autogobernua Autodeterminazoa”. L’entusiasme autodeterminista va durar tan poc com l’existència del Partit Socialista d’Euskadi que incloïa també Navarra, perquè aviat van acabar separant-se en dues formacions polítiques diferents. Aquí, a més, les diferents sigles que van acabar confluint en l’actual PSC havien defensat també el punt tercer de l’Assemblea de Catalunya: “Els principis i institucions configurats a l’Estatut d’Autonomia de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per a arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. D’aquell PSC en queda el que en queda, però als que ja comencem a tenir una certa perspectiva històrica, el seu paperot actual ens produeix una certa pena. Ballar al so de la música que toquen PP i C’s fa alguna cosa més que llàstima. També genera, pel cap baix, indignació en comprovar que, a l’hora de la veritat, PSC, PP, C’s, “même combat”! Ufffff...