El president Puigdemont dóna la feina per feta. Aquest és el missatge de la seva renuncia a la reelecció, si hem de creure el que ell mateix va dir fa sis mesos: només em tornaré a presentar si no puc acabar la feina que m’han encarregat. Doncs bé, ara ja sabem que, a més d’un president provisional, és un visionari, un home de fe, el prototip del bon independentista que creu que el 2017 és l’any de l’inici de la trànsit cap a l’estat propi. Si tot passa com ell calcula que passarà, haurà ha estat un polític coherent i eficaç, gairebé un mag de la política; de no succeir així, simplement haurà estat un imprudent per a uns o un desertor per a d’altres. Tanmateix, no ens precipitem, el temps ens aclarirà el sentit de la valoració final.

La única seguretat és que deixa el seu partit sense candidat. Tampoc és greu, ni preocupant si hem de fer cas als dirigents oficials del PDECat, concentrats, segons diuen, en fer créixer el suport al referèndum vinculant de la tardor i en crear les estructures de partit. Malgrat aquesta actitud zen, les cròniques polítiques avisen des de fa dies que Artur Mas està movent les aigües de la formació demòcrata i europea a la recerca d’un candidat per a unes eleccions imminents per gairebé tothom menys pels joves portaveus d’aquesta formació.

La vella Convergència té avui els sondejos més aterradors que ha tingut mai un partit governant a Catalunya, molt pitjors que el PSC de Montilla, per posar un exemple indiscutible. També és natural que no tinguin ànsia per decidir, de fet estant buscant un aspirant a perdedor o perdedora. Potser aquesta perspectiva tan pessimista podria ajudar a entendre la retirada de Puigdemont, tot i que aquesta línia de raonament ens portaria a l’àmbit de l’especulació, que hem convingut en no trepitjar, sabent el que sabem de la feina donada per feta.

ERC, la gran beneficiada. El fet evident després de la renuncia presidencial a intentar sortir elegit com a cap de llista és que, ni en el millor del escenaris possibles del full de ruta (que un referèndum donés pas a unes eleccions constituents), el Pdecat tindrà ara la possibilitat de capitalitzar el treball de Puigdemont, deixant-t’ho tot a benefici del seu soci de govern, Oriol Junqueras, el pacient. També és veritat que s’estalviaran el suposat càstig electoral complementari de presentar el responsable d’haver fet passar el país pel tràngol de ser governat amb els vots i els capricis de la CUP per no res. Quan arribin aquestes eleccions, ERC ja haurà assolit la fantàstica condició de soci invisible. És clar que en aquest punt també ens caldrà esperar per poder treure conclusions definitives.