Ofèlia, embogida. A punt d’amorrar-se a una ampolla de salfumant. La vida li fot cleques a banda i banda. Desmanegada. Bleda assolellada romàntica fent la fotosíntesi mirant un sol suïcida. Dels llavis de vida deshidratada li surt: “Sabem què som, però no sabem que podem arribar a ser”. Darrere aquestes paraules hi ha els consells del seu manso: Hamlet. Sí, el príncep de Dinamarca. Sí, l’obra de Shakespeare. Sí, l’estereotip del dubte, del ser o no ser, del somni i la realitat, del bistec existencial de volta i volta. De... Catalunya.

Si Hamlet sortís de l’armari apareixeria un català. Shakespeare es va inspirar en la dubitativa Catalunya. El nostre príncep, fet comte, Jaume d’Urgell inaugura la Catalunya del funambulisme incert el 1412 amb el crit interrogatiu de: “o rei, o res”. Després van venir: “Ara o mai”; “Caixa o faixa”; “Pit o cuixa”; “Croissant o ensaïmada”... I Catalunya volia curar les seves malaltisses vacil·lacions mirant a la Dinamarca de conte pop de Hans Cristian Andersen. Perquè el viatge del president Puigdemont és això: Dinamarca és el missatge.

S’ha de ser molt gran per saber passar de gegant a petit. Al segle XIX Dinamarca era un gran imperi. Tenia entre les seves mans Groenlàndia, Islàndia, Illes Fèroe, Illes Verges i Noruega. Fixeu-vos en l’operació bikini. Noruega passa a Suècia. I el 1905 Noruega s’independitza pacíficament. Clar, aquests escandinaus són tan d’ordre que van votar quin model de país volien en temps que tot es solucionava amb sabres i bombes. Monarquia o república? Surt monarquia. Els noruecs ofereixen la nova corona al príncep Carl de Dinamarca. I això sense que Suècia intentés recuperar-la amb les armes. Al·lucina. Flipa. Inhala cola industrial. Ensuma resina d’alzina surera. Aquesta revolució dels somriures nòrdics descongelats posa calents als catalans. Una independència sense guerra? Sense ni un cop de porra? Amb què? Amb democràcia? Demo...que? I Catalunya mira cap a la Sireneta de Copenhague, la sardineta, el calamarcet, el popet... i tot peix per fregir llibertat.

Dinamarca, Noruega, Suècia: la gran Escandinàvia és una de les graelles on es miren els catalans de principis de segle XX. Aquells, que, com diu el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba: “Tots volem per Catalunya un cos d’estat”. Naixen els països arengada enfront dels dinosaures nació-estat. Països menuts, frescos, esmunyedissos, àgils, apamats, endreçats... que volen pel món, que el món els vol, els necessita. Dinamarca és la solució al dubte permanent català. Guaiteu, es resol l’equació democràticament, pacíficament, universalment. Gràcies a Dinamarca, amb Noruega, es demostra que les nacions poden ser estat. I els estats escandinaus abrigats amb gorrets, bufandes i jerseis de colors de boscos patchwork, calidoscòpics, virolats, poden col·laborar anímicament, culturalment, econòmicament. Sí, és un conte de Hans Cristian Andersen. Tapeu-vos.

Hi havia un vegada que... el rei Alfons XIII no era el príncep Carl. Ni Espanya era Dinamarca o Suècia. Ho sentim. Però és que el conte és sempre igual. Ara, tampoc el regne d’Espanya és el regne de Dinamarca. Ara, al segle XXI, un dels territoris d’aquesta monarquia, Groenlàndia, camina cap a la independència després que el 2008 es fes un referèndum que permetia el dret a l’autodeterminació. Sí, ara, ara, al 2018, un altre dels seus territoris, les Illes Fèroe, faran un referèndum per la autodeterminació el 25 d’abril. Ara, com fa cent anys, Espanya ens pega i Dinamarca vota. Mentre el món es fot un sopa de farigola narcòtica i ensuma infàncies perdudes amb Borgen.

Aquesta sèrie de televisió danesa (2010-2013) és el Hamlet del segle XXI. Borgen: retrat polític i mediàtic de Dinamarca. Com a bona ficció s’avança a la realitat. Un país que no somia està condemnat a no existir. La primera ministra de ficció Birgitte Nyborg es farà simbòlicament real quan Helle Thorning-Schmidt arriba a ser primera ministra danesa el 2011. Les dones s’enlairen amb Borgen i després aterren a la realitat. I el partit de la ficció de Nyborg (els moderats, enmig, petits...) es fan reals amb els socialdemòcrates del mateix entremig prosaic de Thorning-Schmidt. La magrana esclata. La complexitat de la política europea i mundial: rebenta el bipartidisme. Els governs de coalició són la realpolitk. El trencadís gaudinià. L’all i oli. La coca de recapte. La complexitat de la realitat. El jocs de miralls esbocinats entre política i mitjans de comunicació. Una frontera que es franqueja. El pas d’una banda a una altra. Llums i ombres. Terrícoles i fantasmes. Borgen, local i universal, i amb un seguiment d’addicció a la pega casolana a Catalunya. Perquè Hamlet era un ionqui català.

Sens dubte, el segle XXI s’està inhalant-definint a Catalunya. Com el segle XX a Dinamarca. Avui, el darrer interrogant que ens enganxa en vena a un món antic és Catalunya. El nostre país és un miracle de l’Europa contemporània, com sempre deia el professor Josep Termes. Catalunya arriba al segle XX com un nàufrag sotsobrant en oceans de temps. I el segle XXI és un miracle al quadrat, al cub. Catalunya és un Moby Dick d’estar per casa que, sense voler, navega en tots els mars del planeta i la galàxia. Catalunya avui és la ferida d’arpó que assenyala la supervivència, la vida, l’horitzó del segle XXI. Som el peix sense mar de mars sense peixos. Aquest és l’infinit blau. El dubte que cus cel i terra es resoldrà. Segurament perquè Catalunya, per a bé o per a mal, està deixant de ser Hamlet i L’Aneguet lleig d’Andersen. Catalunya, tuneja a Hamlet-Shakesperare per ara dir: “Sabem què som i sabem què podem arribar a ser”. Ja no hi ha dubte en el què, només en el quan.