La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconeixent la immunitat d'Oriol Junqueras és de llarg abast i té múltiples conseqüències. D'entrada, encareix la negociació de la investidura entre ERC i el PSOE perquè, a partir de les renovades i lògiques exigències dels republicans, obliga Sánchez a moure fitxa a través dels advocats a l'Estat que van estar personats a la causa de l'1-O al Suprem.

I podria voler dir que Junqueras -que té la inhabilitació en suspens- pugui ser eurodiputat, surti de presó o fins i tot que la sentència del Suprem acabi sent declarada nul·la. Això pel que fa al líder d'Esquerra i la victòria jurídica dels seus advocats, que se sumen als pronunciaments favorables de Nacions Unides i de les justícies de Bèlgica o Alemanya.

Però, com deia, la sentència és de llarg abast i d'aquí que hagi passat per davant, en la jerarquia informativa, fins i tot de la inhabilitació -un fet fins ara inèdit- d'un president de la Generalitat per posar una pancarta. Té una afectació directa en Carles Puigdemont i en Toni Comín, que 24 hores després que a Luxemburg es llegís la sentència del TJUE s'han acreditat davant el Parlament Europeu, que esdevindrà partir d'ara una important caixa de ressonància de les reivindicacions independentistes.

Puigdemont serà eurodiputat malgrat els pronòstics d'alguns saberuts fent passar la seva voluntat per damunt de la lògica, en aquest cas jurídica. Es podrà moure per tot el continent amb tranquil·litat -també per la Catalunya Nord, on el veurem ben aviat procurant-se banys de masses- i seguirà exercint un potent lideratge a l'espai postconvergent i fins i tot més enllà. Amb aquestes credencials, amb Quim Torra a les portes d'una inhabilitació definitiva que ens portarà a noves eleccions després d'uns mesos de presidència accidental de Pere Aragonès, i sense candidats 'naturals' a Junts per Catalunya gràcies als problemes judicials de Laura Borràs, Puigdemont apareix com el valor electoral més indiscutible i segur. No presentar-lo seria desaprofitar l'ocasió, més tenint en compte que quan s'ha presentat (el 21-D i a les europees de maig) ha guanyat.

Amb la boca petita, dirigents del PDECat en podran qüestionar el seu hiperlideratge i personalisme a l'hora de prendre decisions i fer llistes arraconant-los, però no s'atreviran a esmenar-lo públicament. Puigdemont, l'home de les nou vides que retrata Oriol March, podrà fer i desfer des de Waterloo. A les eleccions al Parlament, les dues grans famílies de l'independentisme mesuraran forces per intentar desempatar una pugna que necessita caure d'un costat o l'altre per avançar.

ERC, que segueix sent la principal porta d'incorporació de nous votants a l'independentisme, intentarà presentar-hi Junqueras però ningú compta que pugui fer-ho. Les enquestes els han anat fins ara de cara, però és evident que l'escenari a Madrid els desgastarà si acaben investint Pedro Sánchez.

La direcció del partit sembla disposada a aprofitar un context -el d'un govern del PSOE, que els té a ells com a única sortida, i Podem- que no podrà ser millor i que els situarà en un espai central. D'entrada, però, facilitarà una mesa de diàleg amb algunes singularitats i poc més. Ni autodeterminació ni amnistia a curt o mitjà termini. És la contradicció que haurà de gestionar Pere Aragonès, entre les crítiques dels seus adversaris en el camp de l'independentisme, si és finalment candidat.

I al davant és molt possible que s'hi trobi Puigdemont, que ara fa dos anys exactes va guanyar només per 12.000 vots a Junqueras amb allò que "perquè torni el president, s'ha de votar el president". Si ERC, que en aquella campanya va haver de pair el canvi abrupte de passar d'amenaçar de marxar del govern el 26 de setembre de 2017 si no es feia la Declaració d'Independència a reivindicar el diàleg amb l'estat i el "realisme", tindrà poca èpica per exhibir, JxCat tampoc podrà donar aquest cop grans expectatives.

Puigdemont no voldrà perdre la immunitat i, per mantenir-la, ha de ser eurodiputat. I per ser president de la Generalitat cal ser diputat al Parlament -és incompatible amb l'acta europea- i investit presencialment. El discurs de la restitució i el retorn triomfal a Palau ja no serà creïble i enmig de la brega partidista pot ser qüestionat el seu paper al capdavant del Consell per la República, una organització a l'exili que es presenta com a transversal i on  participen tots els sectors de l'independentisme llevat de la CUP -ho fa Poble Lliure, una de les seves famílies. En campanya, a més, difícilment es podrà escapar d'assenyalar un candidat a president (o vicepresident) "efectiu" que caldrà veure si és tan lleial com ho ha estat Torra.

Puigdemont té moltes ganes d'afermar el seu lideratge i d'intentar donar, de nou, la volta a les enquestes gràcies a la revolada que li donarà la condició d'eurodiputat. I ERC aspira a pilotar, per fi, el procés com van fer Mas primer i Puigdemont després. Serà una lluita pel timó i el president a l'exili sap que ha de passar per les urnes per conservar-lo, dins i fora de casa seva.