Sovint sembla que trenta anys de democràcia no han servit per a gairebé res. L'objectiu de modernització i democratització d'Espanya per aconseguir l'encaix de Catalunya en un estat pluricultural i plurilingüe no ha pogut ser. L'Espanya d'arrel castellana no es conforma en mantenir l'statu quo, sinó que s'entossudeix en fer passos enrere recentralitzant l'administració, reduint el debat polític a un diàleg de sords i sotmetent la voluntat democràtica a una censura prèvia basada en un lectura retrògrada de la constitució.

Trenta anys després tot segueix igual. La persecució de la llengua catalana està més viva que mai. Es vol acabar amb la immersió lingüística a través de lleis estatals d'ensenyament recentralitzadores, amb accions instigades per entitats cíviques creades artificialment; o també recentment, els intents de minar la nostra llengua a través de normes autonòmiques absurdes, com dir-li LAPAO a l'Aragó o promoure llibres de text escolars en llengua “modalitat balear” quan l'Estatut de les Illes diu ben clar que la llengua pròpia és el català.

Malgrat alguna treva, les institucions de l'Estat espanyol segueixen actuant contra Catalunya. L'administració central de l'Estat pren decisions en contra dels interessos de Catalunya sense raons objectives per justificar-ho, el Tribunal Constitucional és el gran traster per retirar de la circulació totes les iniciatives i lleis autonòmiques catalanes que amenacin el monopoli de les decisions que l'Estat espanyol vol recuperar, i sovint la justícia sembla haver-se convertit en un instrument al servei dels interessos de l'oligarquia política espanyola, no només en detriment de Catalunya i dels catalans, sinó fins i tot, en prejudici dels desenvolupament econòmic i del benestar del conjunt de ciutadans.

El context és tan advers i tan contrari a Catalunya, com fa cinquanta anys enrere. I davant d'aquesta situació cal que hi fem front com a nació i com a societat des d'una actitud de fortalesa moral i des d'una acció democràtica rigorosa. L'actitud de resistència, d'acció proactiva, de compromís amb la veritat, amb la democràcia i amb el país, que el president Jordi Pujol va demostrar en els inicis de la seva carrera política és l'exemple que ens ha de servir perquè tots els catalans, tant de manera individual com col·lectiva, demostrem en aquests moments d'adversitat i d'atac constant que estem patint en tots els fronts: polític, econòmic, jurídic, mediàtic i social.

Tant és així que, ara com abans, actituds com la de Jordi Pujol, són referents més que mai. Efectivament, em refereixo a l'exemple que representa la fermesa moral, el coratge personal, el convenciment democràtic i l'acció pacífica que van demostrar el president Pujol i tots els patriotes que van participar en els fets del Palau de la Música del 19 de maig de 1960. L'analogia és evident, són amenaces similars només separades per uns quants anys. Per això, avui més que mai, els valors i actituds reflectides per l'excel·lent reportatge Pujol/Catalunya. El consell de guerra, emès per TV3 el passat dia 21 de maig, són de total actualitat i d'absoluta necessitat.