El món ha assistit aquest cap de setmana a un espectacle que ha combinat tragèdia i surrealisme a parts iguals. La revolta de Yevgueni Prigozhin, cap de les milícies Wagner, contra el Kremlin ha posat el règim rus a la defensiva i pot haver canviat per sempre la situació política al país, encara que ningú sàpiga en aquests moments cap a quina direcció. Els fets, però, envien un missatge molt antic: cap poder, per gran que sigui, pot reeixir contra les ensenyances de la història i les correlacions de forces que venen de molt lluny. El món, tot i els seus desequilibris, té també elements de continuïtat que cap sàtrapa pot desmentir.    

Durant uns anys hem viscut una certa mitificació dels autoritaris de diversa tipologia. No hi ha res com el triomf per convèncer els indecisos i atraure alguns mitjans, i la victòria de personatges patètics com Donald Trump o Jair Bolsonaro han deixat petjada. La complexitat i les ambigüitats -de les que les institucions democràtiques i la Unió Europea en són paradigma- han perdut atractiu en una cultura sotmesa a la immediatesa en què queda poc temps per fer-se preguntes. Les societats polaritzades pel malestar semblen exigir personatges nous a l'envelat, com més disruptius millor. En aquesta certa crisi de normes han proliferat els aventurismes. Ucraïna també respon a això.

La revolta del més criminal dels aliats de Putin no deixa de ser paradoxal. És un recargolament del caos putinià. Però conté elements que poden ser letals per al règim rus. L'episodi del motí de Wagner contra el Kremlin ha convertit de cop el líder rus en un tirà ridícul sotmès als esdeveniments que ja no controla. Tindrem temps per especular sobre les conseqüències de tot plegat, però algun impacte directe tindrà en el curs del front de guerra ucraïnès. I no ajudarà a la sort russa.  

Putin és a un pas, que no serem si serà curt o llarg, d'emular el final d'altres sàtrapes que, com Hitler o Napoleó -salvant algunes distàncies en favor del francès-, van voler qüestionar el pes de la història dels pobles. La frase del führer -"no hi haurà una altra revolució a Alemanya fins d'aquí a mil anys"- va quedar aviat en una ganyota ridícula. Com les ànsies imperials de Mussolini, un dictador que va tenir durant anys molts admiradors -entre ells Churchill- abans d'acabar enmig de la destrucció. 

La revolta de Wagner, un nom que pot semblar apropiat per un final tràgic, pot haver estat un senyal positiu per a les democràcies, que estan patint en aquests moments una crisi evident d'autoestima que els pot sortir cara. El motí pretorià de Prigozhin ha mostrat al món que Putin ha viscut de la renda que donen les aparences. Les autocràcies enganyen a moltes societats durant un temps fent-les creure en horitzons inassolibles. Però gairebé acaben totes igual: amb un Berlín en runes o en una batalla a les portes de Moscou.