Diu la dita que s’agafa abans a un mentider que a un coix. De fet, el que no diu és que se l’agafa, sobretot, quan les mentides són de l’alçada d’un campanar i es veuen a venir. El PSC ha tornat a mentir als seus votants, a les persones que li han fet confiança fins ara. Cada vegada que hi ha una votació delicada al Congrés de Madrid el PSC acaba sucumbit a la voràgine centralitzadora i uniformitzadora del PSOE. I després, sempre, acaben venint a Catalunya, amb la cua entre cames, després de l’incendi que han creat, demanant perdó, fent la pantomima, repetint que mai més ho tornaran a fer. Però, poc després, torna a passar. I tornem-hi que no ha estat res.

I mentre escric aquestes línies, recordo al meu fill, quan em el renyo, i ell em diu, compungit, plorós, gairebé teatralment: mama, et prometo que no ho tornaré a fer. I tant ell com jo sabem que tornarà a passar, perquè és així. I entrarem en un cercle viciós on jo el renyo i ell demana perdó, per tornar-hi al cap de pocs dies.

I amb el PSC passa el mateix. Li pot tant la temptació de fer-se estimar pel germà gran (o gran germà!), el PSOE, que sempre acaba caient en el parany de tornar a mentir als seus. I, el pitjor de tot, de tornar-se a mentir a ell mateix. Aquesta vegada han traspassat algunes línies vermelles. Perquè la votació del Congrés, de la mà d’UPyD, ha estat de traca i mocador. Allà també hi havia el PP, però amb el PP ja ens hi tenen acostumats a veure’ls votar. Però amb UPyD... han caigut a la teranyina ben teixida i orquestrada des del centralisme ranci de Madrid.

I tornen a Catalunya plorosos i compungits, dient que mai més hi tornaran a caure, en aquesta teranyina. Però, a la vegada, van teixit cada vegada més ponts amb C’s. Uns ponts que no els permetran vestir una alternativa pel país. Sinó uns ponts pels que aniran desfilant molts dels seus votants desencisats que veuran en la frescor (perquè frescos, en tots els sentits, ho són) dels populistes de C’s.

I, no hi ha esperança? Sí, n’hi ha. I no passa perquè el PSC acabi canviant de rumb, perquè cada vegada m’ho crec menys (tot i que la vida està plena de sorpreses, i aquesta seria agradable). L’esperança passa perquè tots aquells votants, simpatitzants, propers a aquesta esquerra socialista que es desfà, orfes d’horitzons nacionals i de progrés, trobin una alternativa d’esquerres, catalanista, integradora i moderna.

L’esperança del país i de les nostres ciutats passa per vestir aliances amb aquests que han rebut les mentides compulsives i que ja n’estan farts. I l’esperança, com diu la dita, és l’últim que es perd. I, en aquest cas, no només no es perd, sinó que ens farà vencedors i lliures.