
ARA A PORTADA
-
El PSC tornaria a guanyar les eleccions i es veuria poc afectat per la corrupció de Madrid Ona Sindreu Cladera
-
-
Illa garanteix a ERC que la Hisenda catalana recaptarà tots els impostos, però «amb seguretat» Bernat Surroca Albet
-
Els inspectors d'Hisenda es revolten contra el nou finançament: «És la desaparició de l'Estat» Lluís Girona Boffi
-
Enviament massiu de correus electrònics als governs europeus per l'oficialitat del català Lluís Girona Boffi
I mentre escric aquestes línies, recordo al meu fill, quan em el renyo, i ell em diu, compungit, plorós, gairebé teatralment: mama, et prometo que no ho tornaré a fer. I tant ell com jo sabem que tornarà a passar, perquè és així. I entrarem en un cercle viciós on jo el renyo i ell demana perdó, per tornar-hi al cap de pocs dies.
I amb el PSC passa el mateix. Li pot tant la temptació de fer-se estimar pel germà gran (o gran germà!), el PSOE, que sempre acaba caient en el parany de tornar a mentir als seus. I, el pitjor de tot, de tornar-se a mentir a ell mateix. Aquesta vegada han traspassat algunes línies vermelles. Perquè la votació del Congrés, de la mà d’UPyD, ha estat de traca i mocador. Allà també hi havia el PP, però amb el PP ja ens hi tenen acostumats a veure’ls votar. Però amb UPyD... han caigut a la teranyina ben teixida i orquestrada des del centralisme ranci de Madrid.
I tornen a Catalunya plorosos i compungits, dient que mai més hi tornaran a caure, en aquesta teranyina. Però, a la vegada, van teixit cada vegada més ponts amb C’s. Uns ponts que no els permetran vestir una alternativa pel país. Sinó uns ponts pels que aniran desfilant molts dels seus votants desencisats que veuran en la frescor (perquè frescos, en tots els sentits, ho són) dels populistes de C’s.
I, no hi ha esperança? Sí, n’hi ha. I no passa perquè el PSC acabi canviant de rumb, perquè cada vegada m’ho crec menys (tot i que la vida està plena de sorpreses, i aquesta seria agradable). L’esperança passa perquè tots aquells votants, simpatitzants, propers a aquesta esquerra socialista que es desfà, orfes d’horitzons nacionals i de progrés, trobin una alternativa d’esquerres, catalanista, integradora i moderna.
L’esperança del país i de les nostres ciutats passa per vestir aliances amb aquests que han rebut les mentides compulsives i que ja n’estan farts. I l’esperança, com diu la dita, és l’últim que es perd. I, en aquest cas, no només no es perd, sinó que ens farà vencedors i lliures.
Nascuda el 1977, rubinenca d'origen i també per vocació. Diplomada en educació social, on vaig poder exercir treballant per ajudar a les persones que fa més de 10 anys ja tenien dificultats per incorporar-se al món laboral. El món del comerç urbà es va interferir en el meu camí, i la promoció i la dinamització comercial van passar a ser la meva gran vocació. Portaveu d'ERC a Rubí des del 2007, actualment al govern municipal intentat que l'Educació i el Comerç de la meva ciutat avancin a bon ritme. El meu ritme el podreu seguir a @arestubau.
Et pot interessar
- Quan els socialistes catalans van quedar orfes · Opinió · Nació Digital
-
- Iniciar Sessió
- Subscriu-t'hi
- Newsletter
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació Digital?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.