Sembla que som a l’era de la crítica permanent i per a tot, una època en què el prestigi va associat a la capacitat d’expressar indignació, de destruir el que altres fan i de fer esmenes integrals a tot el que ens anem trobant pel camí. Davant del dubte, destrossa, fulmina, ridiculitza. Quedaràs millor a la foto: semblarà que tens criteri. I això val per a quan parlem de discos, de pel·lícules, de llibres i, també, de l’opinió política.

¿És acceptable un article en què es passa un llibre per les armes, per exemple, i que és un article mal escrit, desendreçat, amb argumentacions vulgars, sense ànima? Amb quina autoritat ho fas? Potser ha arribat el moment en què allò que exigim als altres estigui una mica en línia amb allò que ens exigim a nosaltres. Una mica, només. Estem habituats a atribuir una alçada intel·lectual a qui apuja el to i assenyala amb el dit i llença acusacions amb la vena del coll inflada, però potser el grau d’acidesa crítica hauria de ser proporcional a la solidesa amb què es formula.

El tuit que fa exigències i que és ple de faltes d’ortografia extremes (i a sobre el premien sobreimprimint-lo a la pantalla de molts programes de televisió, inclosa la pública), la crítica salvatge del disc que és pitjor que el mateix disc, la columna que reclama ni més ni menys que “un nou model de societat” i que és farcida de clixés comprats al supermercat de les idees de temporada. Amb el temps tinc tendència a pensar que has d’anar en compte a l’hora de permetre’t les esmenes a coses que potser et superen, i que hi ha d’haver una honestedat que consisteix en saber mesurar les teves forces i contrastar-les amb allò de què parles. És possible que per això ara sigui una mica més suau, per exemple, en els judicis artístics que anys enrere.

Però l'evolució de les coses, si més no en aquest país, sembla que va en direcció contrària, així que haurem d’aprendre a conviure amb l’estridència, el judici sumaríssim i les esmenes indignades que no sempre guarden proporció amb el talent amb què s’expressen. Temps d’egos desbocats, en què es prioritza la idea de tenir dret a unes determinades coses, també a avaluar amb severitat sense fer-te abans les preguntes més elementals. Com ara, per exemple, la teva crítica és més sòlida i està millor construïda que allò que critiques?