Les urnes han deixat un resultat i la sorpresa ha estat majúscula. És paradoxal. Quan el president Mas s'ha decidit a fer el pas i a caminar al costat del seu poble (ho expresso amb paraules seves) per liderar el camí cap a la llibertat, aquest poble li ha dit que no se'n refiava del tot.

És cert que factors externs i no tan externs han influït en la direcció del vot. Em refereixo al vot sobiranista. Quins han estat aquests factors? Pel que fa als interns, el més determinant ha estat el senyor Duran i Lleida. Les declaracions d'aquest senyor van caure com una gerra d'aigua freda i van donar arguments a aquells que dubtaven de la fermesa del president. Com pot ser que un oficial de la nau remi en sentit contrari del capità? Milers i milers de vots es van fer escàpols i van buscar una nau que els semblava més segura per arribar a port.

És evident que les decisions que la crisi i l'espoli constant de la metròpoli han obligat a prendre al govern de la Generalitat, han passat factura al president. Hem sentit parlar, per activa i per passiva, del famós “impost de successions” en un determinat tram, que representa la xocolata del lloro a nivell econòmic encara que pugui tenir la simbologia que a alguns interessa posar en evidència. Els mateixos que parlaven de l'esmentat impost no parlaven mai, mai dels interessos d'uns deutes milionaris dels quals n'eren responsables. Son els oblits de la política.

Pel que fa als factors externs, les notícies d'El Mundo no em veig amb cor de qualificar-les. No sé si les calúmnies d'aquest diari, que van ser comentades per mig govern espanyol, al qual es van afegir uns quants responsables polítics catalans, amb la intenció d'embrutar, empastifar i influir en el resultat electoral van ser determinants. M'agradaria pensar que el meu poble, escaldat i humiliat tantes vegades va ser capaç de destriar el gra de la palla, però potser no ho va ser. De tota manera crec que, a nivell de vots, va fer molt més mal el senyor Duran i Lleida. A Convergència li convé molt esbrinar-ho perquè, sortir a volar amb plom a les ales, és molt perillós.

Bé, les coses són com són. Com que no tenim l'oportunitat d'una segona volta com tenen altres països, ara, als electors, només ens queda exigir que tothom es responsabilitzi i faci la feina que els resultats de les eleccions els ha encomanat. Aquesta ha de ser la legislatura del referèndum pel dret a decidir, però Catalunya s'ha de governar en el seu dia a dia. I no serà gens fàcil. La metròpoli farà tot el possible per deixar ben clar qui mana, la crisi no perdonarà, Europa no es mullarà, sobretot si nosaltres, els sobiranistes, no som capaços de presentar-nos units i compartint totes les responsabilitats.

Per a alguns, és molt gran la temptació d'actuar des de fora. D'això en diuen “oposició constructiva”. És massa fàcil. Davant de situacions excepcionals com la que ara estem vivint hem d'anar a totes. A les verdes i a les madures. Tothom ha de recordar que, a Catalunya, hi ha uns centenars de milers de vots sobiranistes que van i vénen i que la memòria col·lectiva no perdona.