En un vell capítol de Plats bruts, l'Emma ofereix al Lopes un petó llarg, com de pel·lícula, però el Lopes addueix complicacions digestives. Ja se sap: barboteigs estomacals, sucs gàstrics. No obstant això, com que no acaba de quedar clar el caire exacte de les complicacions, els altres personatges esmenten la paraula temuda. “Halitosi”, Lopes. Es diu “halitosi”. En aquell moment, l'actor Jordi Sànchez abandona abruptament el seu paper i ordena aturar l'enregistrament de la sèrie. Que vingui el guionista. No hi ha dret que el meu Lopes tingui halitosi.
[Lee aquí la opinión de Jonathan Martínez en castellano]
Els guionistes, adobats en estratagemes teatrals, han decidit trencar la quarta paret, travessar el mur imaginari que separa l'audiència de l'obra. De sobte, l'Emma ja no és l'Emma sinó l'actriu Mònica Glaenzel. Joel Joan deixa de jugar a ser David Güell i es comença a interpretar a si mateix. Durant la resta del capítol, tenim la impressió d'haver-nos entremès en una jornada habitual de rodatge i creiem conèixer la vida real dels actors, els somnis, els temors, els complexos. Però també això és ficció. Els actors actuen fins i tot quan fingeixen no fer-ho.
El debat polític té una mica de ficció televisiva. Els diputats, per exemple, no es representen a si mateixos, sinó que tracten de posar veu a les idees i estratègies d'unes sigles, una massa de votants o un poble. Sovint els veiem enfilats a l'estrada, exposats davant l'amfiteatre parlamentari, i sabem que segueixen un guió més o menys previsible en què no queda gaire marge per a la improvisació. Hi haurà qui ho consideri una farsa, però aquesta mena de convenció dramàtica és el nucli de la democràcia representativa.
El que passa és que les màscares no gaudeixen de bona premsa. Exigim als polítics que es mostrin tal com són, sense guions ni artificis. Les televisions adoren aquestes transparències i abunden les entrevistes on el candidat o càrrec electe de torn se surt del seu paper i parla de com li agrada cuinar, jugar a la Play amb les seves filles o taral·lejar cançons de The Tyets mentre condueix. Es trenca la quarta paret i per un moment experimentem una sensació de veracitat i proximitat. El problema és que aquesta classe d'intervencions, igual que a Plats bruts, també són actuades.
Llegeixo que els reis d'Espanya han tornat a Marivent entre bombolles palatines, besamans i canapès de crema d'escamarlà. El luxe. Però la família reial sempre combina la brillantina amb una espontaneïtat calculada. Fa dos anys, Felip i Letícia van sortir de passeig pels carrers mallorquins per alegria de la premsa cortesana. Als reportatges veiem que els vianants giren el coll entre cops de colze, mira'ls, però si són com nosaltres. El rei coneix el truc. Solament ha de trencar la quarta paret i fingir que no fa de rei sinó de si mateix. Que surt al carrer amb el primer drap que troba a l'armari. Que es barreja a gust amb la xusma. I que en realitat no té halitosi.