Els resultats de les eleccions espanyoles han deixat clar el que s'albirava des de feia temps: el PP de Feijóo ha superat amb vots i diputats el socialista Pedro Sánchez, però la victòria del PP no ha estat suficient i el socialista ha estat el guanyador moral de les eleccions. No només ha aturat el cop, també ha pogut millorar lleugerament els resultats, però podria ser que això no li bastés per revalidar la presidència si no aconsegueix els suports o les abstencions necessàries per a fer-ho. De la mateixa manera de poc li servirà al PP una suma de diputats amb Vox perquè la fórmula no basta per tenir la majoria i malgrat guanyar les eleccions, la presidència, ara per ara, la seguirà ostentant el socialista. Un retorn al bipartidisme agredolç pels dos grans partits espanyols.

Sumar, amb Yolanda Díaz al capdavant, ha demostrat ser un bluf i malgrat la intensiva campanya sota el crit de "que ve el llop" amb la vista posada a un pacte PP-Vox, Sumar ha acabat restant fins a quatre diputats dels resultats obtinguts a les darreres eleccions amb Podem. La marea morada en pocs anys ha passat de l'esperança del 15-M a fer costat a un Govern amb Grande-Marlaska de ministre de l'Interior. L'esquerra alternativa espanyola ha esdevingut menys alternativa i més establishment i ha acabat perdent bous i esquelles, quedant a anys llum dels 71 diputats de Podem a les eleccions del 2016.

L'extrema dreta de Santiago Abascal tampoc ha tret els resultats esperats pels seus dirigents. Han passat dels 52 diputats als 33, tot sent víctimes del possibilisme del PP i del final de l'amenaça independentista amb la qual es van popularitzar. La campanya anti-Sánchez ha fet més fort Feijóo i més inútil Abascal. No obstant això, els turbo fatxes aguanten la posició i segueixen sent tercera força a l'Estat, però l'extrema dreta no tindrà la clau de governabilitat d'Espanya, efectivament, malgrat haver aconseguit una victòria per ara invisible: dretanitzar encara més un PP que tot i no sumar ha acabat guanyant les eleccions.

En clau catalana, les eleccions espanyoles sempre fan de mal analitzar perquè hi ha aquell fenomen del vot dual —alleugerit durant els darrers anys de procés— i que sembla que ha tornat amb força. Però a grans trets hi ha tres fets innegables. En primer lloc, que el PSC ha guanyat aquests comicis tal com ho va fer des de 1977 fins a l'any 2008. És a dir, hem tornat a l'anormal normalitat dels anys d'or de l'autonomisme, qui sap si per gaire temps.

En segon lloc, que el gran perdedor d'aquestes eleccions ha estat el partit d'Oriol Junqueras i de retruc també el conjunt de l'independentisme, que ha perdut 9 dels 24 diputats que sumava als darrers comicis. ERC, que havia guanyat a les darreres dues eleccions espanyoles a Catalunya, ha perdut més de 400.000 vots i 6 representants. Sembla evident que l'estratègia d'Esquerra ha fracassat estrepitosament amb Rufián al capdavant, però veient les declaracions d'ahir, em temo que ho sap tothom menys ell. ERC podria caure en la temptació de culpar el votant "que no sap votar" dels seus mal resultats, tot assenyalant el vot dual —per què votar ERC que faria Sánchez president si pots votar directament Sumar o el PSC?— però seria molt matusser obviar que Junts ha aguantat el cop molt millor que no pas els republicans i això és un error únic i exclusiu de la direcció d'Esquerra.

Junts aguanta el cop, sí, només perd un diputat i dels tres partits independentistes catalans, és el que perd menys gas. Tot el contrari que la CUP, que faria bé de repensar la seva estratègia de dalt a baix i analitzar perquè ha perdut més del 60% de vots des de les darreres eleccions espanyoles i els dos únics representants que tenia. Dels tres partits independentistes, els de l'Esquerra Independentista eren els únics que no tenien desgast de Govern a Catalunya i això no han sabut aprofitar. Després de la patacada de les municipals, el que va passar ahir és un avís per a navegants que caldrà repensar-se si volen fer un paper digne a les pròximes eleccions al Parlament. Hi ha temps de sobres si es vol fer.

Tot amb tot, el tercer fet innegable és que l'abstenció a Catalunya ha estat rellevant, però tampoc desorbitada —sense anar més lluny, la de les eleccions de 2011 va ser més alta amb un 34,84%— tal com desitjava i augurava un sector de l'independentisme que s'ha fet veure, sobretot, a través de la bombolla de les xarxes socials. I que ningú s'enfadi abans d'hora, ho explicava l'altre dia aquí, malgrat no compartir gens l'estratègia —a qui beneficia, doncs?— entenc perfectament el desencís independentista i cal tenir-lo molt en compte. Cal que l'independentisme treballi per recuperar l'electorat perdut amb vista a les pròximes eleccions catalanes, de la mateixa manera que els abstencionistes amb consistència nacional haurien de saber que potser amb el seu vot avui no es llegirien els resultats amb la idea que els socialistes tornen a ser els amos de Catalunya després de derrotar els independentistes.

Però irònicament, malgrat una abstenció que ha calat molt més en feus independentistes, la clau de la governabilitat d'Espanya, tal com estan les coses ara mateix, dependria dels diputats de Junts. El futur d'Espanya el decidirà l'enemic número 1 de les forces del 155. El decidirà Carles Puigdemont des de Waterloo.