Ha acabat un procés, en comença un altre. Aquest és el primer concepte que l’independentisme ha d'assumir. Els fets d’octubre -mal resolts pels dirigents sobiranistes, gestionats sense cap estàndard democràtic pel govern espanyol- van tancar una etapa recorreguda a l’esprint. Per frenar la locomotora independentista, l’Estat va utilitzar la força del poder judicial i la violència dels cossos policials, completada amb una intervenció de les institucions catalanes que encara no ha finalitzat.

Els resultats electorals del 21-D van representar, essencialment, un acte de resistència en un escenari hostil. La gestió encertada d’aquella majoria parlamentària passa, doncs, per comprendre que el procés, tal com l’havíem entès, ha tancat un capítol agitat per obrir-ne un altre de més prosaic. El desenllaç serà satisfactori si, en el pròxim examen, el sobiranisme eixampla les seves parets i supera el seu sostre. Al Palau de la Generalitat, el Parlament i el carrer, tots els actors farien bé de subratllar que el trajecte cap a l’horitzó republicà serà llarg i sinuós, perquè falten complicitats. És una idea més difícil de digerir que el discurs edulcorat que ofereixen determinades tribunes, però és el més fidel a la realitat.

El recorregut del simbolisme és limitat. Segona certesa. La resposta matussera de l’Estat -incapaç d’un acte de valentia política obrint vies de diàleg, obtús també a l’hora de valorar el dany dels empresonaments preventius- ha deixat poc marge a l’independentisme per asserenar el verb. Més enllà del discurs antirepressiu, les veus que han liderat el procés i els partits que en consoliden l’espai no han consensuat una estratègia.

Els missatges se superposen, però no hi ha un pla compartit, nítid i madurat. I sense guió per avançar, el president Torra ha optat per la gesticulació: ha recalcat que custodia la presidència de la Generalitat a l’espera de Puigdemont i ha restituït els consellers empresonats i exiliats que han volgut repetir. Però ni Puigdemont podrà tornar a Palau, i difícilment els consellers empresonats i exiliats seran al nou Govern. Els dos moviments de Torra serveixen per subratllar l’anormalitat de la situació, però l’autogovern continua frenat, controlat des de l’arbitrarietat de Madrid. El nou president ha nomenat un executiu ple de simbolisme. Cert. Però no pot exercir. Un acte d’injustícia que reclama alguna resposta més complexa que la de la indignació.      
 
El Govern ha d’estar al servei del futur del país. Tercera màxima que els partits que comparteixen el projecte de l’estat propi haurien d’interioritzar, si és que encara comparteixen alguna cosa més que l’objectiu final. Per atendre el país que batega, l’executiu ha de voler mirar endavant sense perdre la perspectiva dels fets que han condicionat la legislatura. Atendre la legitimitat de Puigdemont -així com de la resta d’empresonats i exiliats- ha de ser un deure del nou Govern, en cap cas una llosa. Els nous passos han d’estar pensats, sobretot, per tenir recorregut. I tindran recorregut si fabriquen espais més amplis i fugen dels personalismes. Entre tantes adversitats, hi ha un factor que hi juga a favor: la incomoditat del bipartidisme espanyol a l’auge de Ciutadans. La cursa de Rivera cap a un espanyolisme perillosament desacomplexat incomoda tant el PP com el PSOE. A la Moncloa no li hauria de convenir viure en el conflicte permanent, i tenir el Govern intervingut és el conflicte permanent que anhela Ciutadans.  

L’independentisme ha d’aparcar els plebiscits. El quart concepte que hauria d’acompanyar les forces sobiranistes és que sumaran voluntats si el relat va acompanyat de credibilitat. Els discursos no poden sostenir una República que no existeix sinó que han d’afermar l’acció política per caminar cap a un horitzó republicà, aprofitant tot el poder de les institucions. L’envestida del 155 difícilment se sostindrà -per l’hostilitat sense fonament que representa- i, quan el control retorni a Catalunya, els dirigents han de fugir de la provisionalitat i definir un pla de Govern. Torra haurà de detallar com vol que sigui la legislatura mentre ERC aclareix si té nou discurs o no s’atreveix a qüestionar Puigdemont. Els republicans voldrien impregnar l’executiu d’una estratègia més pragmàtica, però fins ara no han qüestionat cap decisió transcendent del nucli dirigent de Junts per Catalunya, començant per les restitucions de consellers. Per aquest sender, les eleccions municipals tornaran a ser un plebiscit, com projecta el president a l’exili.