He vist a TV3 el darrer debat electoral i, abans de comentar-lo, crec que per situar-nos convé recordar el context d’ara fa quatre anys. El 26 de maig de 2019, nou consellers del govern, la presidenta de la Mesa del Parlament i dos activistes civils estaven a la presó i eren jutjats pel Tribunal Suprem a Madrid. Altres eren a l’exili. La participació en les eleccions municipals (64,8%) va ser similar a la de 1995 (64,7%) i la més elevada des del màxim de 1987 (68,9%). No serà el cas d’ara, perquè l’electorat independentista està força desmobilitzat, a la qual cosa no són alienes les picabaralles entre Junts i ERC, mentre els socialistes creuen poder recuperar terreny gràcies al govern de Pedro Sánchez, i els comuns amb prou feines compten fora de Barcelona i l’àrea metropolitana.

Pel que fa a les forces representants de l’espanyolisme de dreta o d’extrema dreta, descomptada la incògnita de Vox i algun regidor del PP, semblen en fase de desaparició (Ciutadans, Valents). Pel que fa als resultats, el 2019 ERC va guanyar en el conjunt de Catalunya amb 819.845 vots (el 23,5%) i 3.107 regidors. A continuació, se situaven PSC, 765.236 vots (21,9%) i 1.315 regidors; Junts, 537.463 (15,4%) i 2.798; ECG, 302.599 (8,7%) i 258; Ciutadans, 178.330 (5,1%) i 238; CUP, 121.274 (3,5%) i 335; PP, 108.269 (3,1%) i 67; BCN Canvi-C’s, 99.494 (2,9%) i 6.

[noticiadiari]2/251296[/noticiadiari]
La campanya ha posat en evidència algunes qüestions. En primer lloc, a diferència de 2019, el tema nacional i del dret a decidir han desaparegut d’escena fora d’alguns exabruptes com el del president de Junts, Jordi Turull, quan acusa ERC de traïció: "Amb la seva taula de diàleg, acords de claredat i acords a Madrid sembla que tinguin pressa per tirar a la paperera els vots de l’1-O". Oblida, però, que la taula de diàleg ha donat lloc als indults, a l’abolició del delicte de sedició i a la modificació del de malversació -que han permès alliberar els presos polítics i el retorn puntual de l'eurodiputada de Junts Clara Ponsatí-, que en el Parlament Europeu ERC i Junts han subscrit el document Democratic European Mechanism for Clarity en què es reclama "un mecanisme" que especifiqui en quins termes una nació de la Unió Europea pot exercir el dret a l’autodeterminació. Aquestes actituds alimenten el retraïment electoral de molts dels votants de l’1-O, perquè l’independentisme màgic (repetir un mantra creient que es farà realitat per la força de les paraules) i la vella consigna del quant pitjor, millor només condueixen a la frustració i a escenaris més foscos.

En segon lloc, la majoria dels partits tendeixen a amagar les sigles i es presenten amb els noms dels llocs amb algun epítet. El cas extrem és el de Barcelona on Xavier Trias ha esdevingut el clau roent al qual s’aferra Junts per tapar la divisió interna arran del desgavell provocat per la presidenta Laura Borràs i la sortida del Govern, en què un 42,4% de la militància i la majoria de càrrecs institucionals van votar per romandre-hi. I, així, el darrer alcalde de CiU a Barcelona, que va patir les calúmnies de l'anomenada policia patriòtica i del Deep State espanyol, fixa les condicions a la direcció de Junts: cap menció a Junts, incorporació de membres del PDECat i ell es reserva llibertat d’acció.

Per últim, per molts mitjans sembla que només hi ha eleccions a la ciutat de Barcelona. Obliden que en altres llocs també es juguen partides importants i la transcendència que tenen les eleccions per l’àrea metropolitana, que concentra el 63,5% de la població catalana (el 65,5% amb el Garraf), que pateix el desastre de Rodalies (com el caos originat per l’incendi a l’estació de Gavà el 2 de maig) i els problemes de mobilitat diària, especialment a les entrades i sortides de Barcelona.

Però quins objectius tenen les diverses forces polítiques? A Barcelona, la dreta juga brut. Ja ho va fer el 2019 Manuel Valls quan, amb el mutisme del PSC i els comuns, va revalidar l’alcaldia d’Ada Colau. Ara, Eva Parera -Unió Democràtica, diputada independent pel PP- amb Valents, que sovint sembla Vox, intenta crispar la campanya -amb la complicitat del PP, Ciutadans, Vox i Desokupa- i denuncia la inacció de l’Ajuntament i la Generalitat davant la suposada violència dels ocupes de dues finques de la Bonanova, propietat de la Sareb. Les ocupacions són del 2016 i el 2019 i, segons els veïns, no havien generat problemes de convivència fins que van aparèixer agitadors d’extrema dreta. No en trauran rèdits electorals.

[noticiadiari]2/257363[/noticiadiari]
Els republicans volen repetir els resultats de 2019, primers en vots i en regidors i a Barcelona, tot i que l'alcaldable Ernest Maragall no fou batlle pel "pacte de la vergonya" en expressió seva. Necessiten uns bons resultats per revalidar l’obra de Govern, amb una minoria angoixant, i fer valer el pragmatisme polític i l’acord de claredat, perquè no han aconseguit ni l’amnistia ni que el PSOE accepti un referèndum acordat. Per sota d’aquests objectius (i també revalidar Lleida i Tarragona) s’obriria un flanc per a les crítiques i possibles divisions internes.  

Junts compareix amb 728 candidatures (per 804 d’ERC, 617 del PSC i 167 de la CUP) i s’aferra a Trias a Barcelona. Però també li cal retenir Girona, Vic, Reus, Ripoll, -llocs on, com en altres 177, competeix en espai amb el PDECat-, Martorell, Vilafranca del Penedès i Igualada -on ERC presenta l’exconsellera Alba Vergés-. A més a més, necessita ampliar la visibilitat a l’àrea metropolitana, revalidar la Diputació de Girona, pactar la de Barcelona -de nou amb el PSC?- i disputar-li el primer lloc a ERC i al PSC.

Els socialistes volen compensar a Barcelona el doble fracàs (Ajuntament i Comunitat) del PSOE a Madrid. Li cal més presència territorial (el 2019 guanya en 93 localitats, el 9,8% del total, de l’àrea de Barcelona, de Tarragona i la Vall d’Aran), convertir les municipals en la plataforma per assaltar la Generalitat i oferir-li a Sánchez un coixí de vots per a les legislatives espanyoles. Té el llast del dèficit inversor espanyol, les promeses incomplertes, un lideratge poc carismàtic i la insultant gestió de Rodalies.

[noticiadiari]2/256568[/noticiadiari]
La reelecció de Colau -un rebuig del 70%, factura del pacte del 2019, enfront d’un 30% d’incondicionals- a Barcelona taparia la manca d’arrelament dels comuns (victòria en 13 llocs el 2019, sobretot en alcaldies que abans eren d’IC com el Prat de Llobregat, Montcada i Reixac, Santa Perpètua de Mogoda i La Sénia). No ho tenen fàcil.

La CUP té menys candidatures que el 2019 (167 per 191), quan fou la llista més votada en 11 localitats (l’1,2% del total) arreu de Catalunya i va aconseguir alcaldies com les de Berga, Navàs i Celrà. Vol més presència territorial i entrar al govern de Girona on Marta Madrenas no repeteix.

Són eleccions municipals, que alguns presenten com un preludi de les legislatives espanyoles o al Parlament de Catalunya. D'aquí les promeses i la subhasta d’habitatges socials. L’electorat, però, està cansat de tactismes, de mentides, del caos de Rodalies, del col·lapse de la mobilitat. Esperem que l’abstenció i els indecisos no juguin una mala passada que afavoreixi l’extrema dreta i que les forces que estan pel dret a decidir recuperin el nord que semblen haver perdut.