Perquè de fet és això: explicar els motius pels quals gent com jo mateixa esmercen el temps que calgui en defensar la independència de Catalunya. Tot i que se’m fa completament inexplicable com encara hi ha algú que viu i que treballa a Catalunya que pugui defensar el contrari, és a dir, seguir formant part d’Espanya, he de reconèixer que alguna cosa s’ha degut de fer malament perquè encara hi hagi gent completament convençuda que Catalunya pot seguir formant part d’una Espanya que la sotmet a un assetjament sistemàtic, fins al punt de voler-la reduir a la mínima expressió.

I no parlo del menyspreu a la seva història, a la seva llengua, cultura i, per tant, identitat. Tornar a recordar que Catalunya va ser on hi va haver el primer parlamentarisme de tota Europa, que el català és la llengua dels Borja, Llull i d’altres que formen part de la història universal, o que la nostra cultura és molt més antiga que l’espanyola, que ningú no confongui amb la castellana, o parlar del Llibre del Consolat de Mar, de les cartes de navegació o de la cultura pactista d’un poble que, com el nostre, se sap democràtic, és ja del tot estèril. La munió de documentació, arxius i llibres especialitzats que parlen de la història de Catalunya és tan immensa que, més enllà de la recomanació de la seva lectura, esdevé del tot inútil intentar convèncer a algú pel sistema de la transmissió de dades històriques. Tampoc crec que esdevingui exitós el recurs de l’amor a la Pàtria. Aquesta és una via que només pot convèncer als que ja n’estan de convençuts, perquè la Pàtria no es pot imposar perquè és un sentiment de pertinença.  I la defensa de la llengua catalana tampoc no és atractiva per aquells que no consideren que no és la seva.

Ens vam equivocar. Vam pensar que la solidaritat amb la terra que en diuen d’acollida obriria els cors dels nouvinguts, que la llengua i la Pàtria era motiu suficient perquè els catalans de tota la vida defensessin el seu país i que el pes de la història obriria els ulls a una Europa que Catalunya sempre ha estimat i defensat.

Però no va passar. Alguns nouvinguts van defensar la llengua, la Pàtria i la cultura catalana amb admiració, agraïment i entusiasme. Alguns catalans, massa catalans de tota la vida, van trair Pàtria, llengua i cultura i Europa, ai aquesta Europa desmemoriada, ens va abandonar a la nostra sort. Són els Estats qui tallen el bacallà, ens han fet saber. Europa, que n’hem d’esperar d’Europa?

I l’economia? Podrem convèncer a aquells que viuen i treballen a Catalunya, i que ho volen ser, que la nostra economia que és la seva, seria molt millor si fóssim, si fossin, independents?. Les dades, la prova del cotó, són escandaloses.  Els haurien d’indignar. Per què doncs alguns continuen defensant una pàtria que els menysprea. Per què segueixen exercint de quinta columna? Masoquisme? Ignorància? Neciesa?