Aquest dimecres farà tres mesos de les eleccions del 21 de desembre, i l'independentisme continua buscant la sortida que li permeti desencallar la legislatura. L'escenari polític presenta paral·lelismes amb la digestió dels comicis del 27 de setembre del 2015, tot i que el pòsit dels fets d'octubre i la resposta repressiva de l'Estat hi insereix diferències remarcables. Com ara, en aquell moment els partits també van dilatar la discussió de la investidura, amb Artur Mas com a protagonista. I, de la mateixa manera que en aquest primer trimestre del 2018, els resultats van emboirar el camí.

El sobiranisme va obtenir el 27-S un suport majúscul -un 47,7% dels vots-, que li permetia redoblar la pressió a la Moncloa per satisfer l'anhel legítim d'un estat propi. Però amb menys del 50% dels electors no tot resultava possible, advertien llavors les veus més contemporitzadores. Ho van subratllar fins i tot dirigents de la CUP i el dilema es va resoldre amb la introducció del referèndum en el full de ruta. La resta és un guió conegut. Els dies que vivim ens aboquen a un altre dilema, que alimenten el debat entre partits i entitats: quina és la lectura correcta dels resultats del 21-D?  

La primera asseveració no admet discussió: l'independentisme és el projecte amb més aval popular a Catalunya. No hi ha una idea alternativa amb aquesta fortalesa, per molt que Societat Civil Catalana busqui guanyar el carrer -alterant les xifres de les seves mobilitzacions- o que determinats altaveus mediàtics situïn la reforma Constitucional -ara mateix, de complexa materialització- com la resposta política més adequada a la crisi catalana. A l'independentisme li correspon formar Govern perquè disposa de la majoria parlamentària indispensable per executar-ho. I la millor manera que tenen els partits d'avançar en el relat republicà i el combat contra la repressió és acumulant forces amb el paraigua de les institucions.

La majoria de 70 diputats, assolida en un context de franca adversitat, permet progressar. Però, per força, obliga a replantejar estratègies, tal com han constatat veus de Junts per Catalunya, ERC i la CUP en la sèrie d'entrevistes Debat republicà a NacióDigital. L'independentisme necessita trobar el camí per atendre el clam de l'1-O sense empetitir la causa. Plantejar la legislatura en termes de xoc immediat amb l'Estat, quan calen escuts contra la repressió i encara hi ha marge per sumar adhesions al projecte republicà d'aquells que se situen a la perifèria de l'independentisme, situaria els partits i les entitats en un atzucac similar al de la tardor. L'actual no és una majoria suficient per afrontar un nou embat, però pot ser una majoria vàlida per transmetre un missatge ferm de les institucions catalanes.

I hi ha espais de trobada per engreixar els suports a la República. La fotografia del 3 d'octubre, la primera resposta a la repressió de l'Estat, ofereix algunes pistes per interactuar amb els votants de partits poc receptius a la causa independentista. Caldria també descodificar el procés constituent com una oportunitat per sumar. Ara que els pensionistes ocupen el carrer com ho fan els estudiants, i que no està garantit ni el model d'escola ni el dret a un habitatge digne, el sobiranisme faria bé de transmetre que el procés constituent és l'oportunitat per pensar de veritat un nou país, amb un debat d'arrel ciutadana. L'antònim a l'estat que els catalans volen ser ja ha quedat prou ben definit en els darrers mesos.