Violència. Sembla que aquesta és la paraula que genera més discussions, fins al punt de fer experts juristes a gent que ni tan sols té un màster de la universitat caiguda en desgràcia. Tothom sap Dret, i a sobre dins del gremi les diferències de parer són enormes, el que no contribueix gaire a que els de fora entenguin que hi ha quelcom de rigorós en les asseveracions d’uns i altres, que no són més veritat pel fet de posar al darrere d’una opinió la socorreguda cantarella de “cent juristes donen suport...”.

Què és violència? Hi ha qui recorre a situacions i decisions judicials pretèrites per dir quin és l’esperit d’una norma o l’abast d’un concepte, sense adonar-se que aquesta situació d’ara és, per bé i per mal, inèdita, almenys en el temps que corre des de la transició cap aquí. També hi ha qui mira cap enrere per veure-hi versemblances o inspiracions, però sobre tot per dur l’aigua al seu molí, i acaba dient que “el govern espanyol va condemnar Companys” per després dir que “la República el va indultar”, com si no fos el mateix estat, la mateixa Espanya la que va realitzar totes dues accions. La república enyorada va condemnar Companys per dir coses semblants a les que es diuen ara, però mirar enrere serveix també per veure les diferències entre el passat i el present. Entre elles està possiblement el fet que la violència com a concepte ha mutat.

Deixem de banda que el monopoli de la força el tenen, abans i ara, els cossos policials. Ningú altre pot pegar, ni que sigui constret per un principi de proporcionalitat que no tothom entén de la mateixa manera i que pot dur més d’un policia a seure davant d’un jutge. Pot haver bon i dolent exercici de la força policial, però la violència que eventualment hagin d’exercir per fer fora d’un lloc algú no és simètrica al dret d’aquest algú a resistir-se davant la policia. Vol dir per tant, que com recordava un mosso d’esquadra en una entrevista, en el context d’un estat de dret no existeix la resistència pacífica davant la policia i menys encara barrant al pas a una comitiva judicial de forma intencionada. Traduït a llenguatge del carrer: els drets de reunió, manifestació, circulació i participació política tenen democràticament establerts uns límits. Esbrinar on acaben aquelles llibertats per causa d’aquests límits no és tasca fàcil, tothom es pot equivocar, però no fa menys cert que la veritat existeix per molta dificultat que suposi trobar-la.

De la mateixa manera en què s’ha acabat dient que això que diuen “micromasclismes” són formes de violència de gènere, certes actuacions públiques han violentat institucions –el Parlament en les votacions del dia 6 i 7 d’octubre o el Tribunal Constitucional en la reiteració de desobeir les seves decisions-. O no era precisament aquesta la intenció? Si no ho era, com semblen dir els encausats en les seves declaracions, si tot era simbòlic, vet aquí que els jutges s’ha cregut la primera versió –per cert, la que continua mantenint la CUP- i és que es volia forçar el sistema per conquerir-ne un altre. En el fons, respira la idea transmutada en metàfora de l’ou i la truita; trencar l’ou no pot ser més que una forma de violència, que es pot veure vehiculada de mil maneres: coaccionant un secretari judicial o a un president de govern a sortir per la porta del darrere o a arribar on vol en helicòpter; és violència assenyalar persones en els seus domicilis per tal de fer-los la vida impossible i que marxin d’una població; és violència barrar el pas a les carreteres, perquè força les persones a prescindir de la seva llibertat de circulació, a més del desprestigi que l’acció suposa quan l’accés que es talla a la frontera amb altres països.

Algú em dirà que són mostres de malestar ciutadà i que no és aquesta la violència que es contempla al codi penal. I tindran raó, però si l’objectiu de tot això és la República (imagino que una diferent que la que condemnà Companys), i el divendres s’ha de convèncer de votar “sí” a la CUP que vol un programa de govern per fer-la realitat, tenint en compte que l’Estat té, per mandat constitucional, que mantenir-se íntegre, no em negaran que s’aboca el país a decidir entre dues úniques opcions: o fer revolució (i per tant, violència) o enganyar la CUP amb un programa de màxims que després serà de mínims, és a dir, d’autonomia. Crec que pensant en la primera va construir el jutge Llarena la seva tesi sobre la violència, ara estesa a altres jutges que encausen altres situacions. Una tesi (a banda resta si això del cert soluciona res) que consisteix senzillament en dir que trencar ous per fer la truita republicana no pot no ser violència.